Aquesta expressió, de clares connotacions militars, es torna a col·locar de nou enmig del debat sobre la manera de reduir la pandèmia que tenim al damunt des de fa un any i mig. Abans era una situació excepcional, en ple conflicte bèl·lic. Aquest confinament nocturn sembla que és bona part de la panacea que els nostres governs s’han tret de la màniga per intentar evitar la interacció social. Hom diria que és durant la matinada que es produeixen més relacions i que la transmissió del virus s’accelera i augmenta en gran manera.
Perdoneu-me que el meu sentit comú en discrepi. Primerament dubto que hi hagi tanta gent -estadísticament parlant- que surti diàriament de nit, llevat d’indrets i moments concrets i puntuals. I les festes multitudinàries, que semblen ser el problema, es poden fer igualment en un altre horari. Si la qüestió són les concentracions humanes, potser cal provar altres sistemes d’evitar-les. Quin sentit té que durant les hores del toc de queda la policia amonesti, per exemple, un ciutadà que camina o va en cotxe sol o amb un altre acompanyant? Per què totes les normatives, que van contra la llibertat individual, es fan de manera genèrica, sense anar a l’arrel del problema? Els famosos botellons són un desastre, però no necessàriament lligat a la covid-19. Primerament perquè suposen una ocupació excessiva, mancada habitualment de civisme per part de qui ho practica, de l’àmbit públic, i produeixen sorolls i brutícia en la majoria de casos. A banda que jo personalment -però soc conscient que no tothom ho ha veure de la mateixa manera- no li trobo la gràcia a beure desaforadament begudes, normalment alcohòliques, sense el punt òptim de frescor del líquid element i el got corresponent.
Si cal establir mesures, s’ha de fer de manera ben pensada, i em sembla que aquí hi ha un veritable campi qui pugui. A Europa veiem que cada estat va a la seva i mentre la majoria es mira de reüll els visitants estrangers, a la seva pròpia casa veiem darrerament grans espectacles esportius (futbol i tennis, per exemple) on el control d’aforament llueix per la seva absència. En lloc de consensuar protocols, adaptables localment, la discrecionalitat és ben manifesta. És el cas també de la famosa mascareta o morrió. Tant ara com abans no té cap sentit, si hom manté una certa distància a l’aire lliure, que sigui obligatori el seu ús.
No vull posar pas en dubte l’emergència sanitària ni la gravetat de la malaltia, però tractar tothom com a menors d’edat i intentar posar «portes al camp» és perdre el temps. Necessitarem un altre tipus de pautes que no es basin, com ara, en la prohibició sistemàtica. De fet, hem passat per confinaments més o menys durs, tancaments comercials –especialment de l’àmbit de la restauració, el qual ben estructurat és garantia de seguir millor els protocols–, mobilitats reduïdes i la cosa no s’ha arreglat pas. Sense posar en entredit les dades que diàriament es publiquen i que tenen sempre un to alarmista, cal insistir a reforçar la immunitat de grup, com sempre ha passat en totes les epidèmies, ja sigui via vacunació o pels anticossos de qui ha passat la malaltia. I, naturalment, evitant –no pas prohibint– l’excessiva interacció social i potenciant els testos ràpids i autoavaluables de venda o distribució lliure i/o gratuïta a les farmàcies.
En fi, els virus formen part de la naturalesa i cal conviure-hi. Com explica José Antonio López Guerrero al seu llibre divulgatiu Virus. Ni vivos ni muertos (ed. Guadalmazán), el seu origen pot ser la baula perduda entre el món sense vida i els éssers vivents com nosaltres o ells mateixos. Han passat de ser considerats uns subproductes de l’evolució biològica a tenir-hi un paper fonamental.
