Us explicaré què em vaig trobar ahir durant l’últim trajecte de 130 metres que he de fer per arribar a casa, a Manresa. Damunt un banc de pedra que hi ha al xamfrà d’un dels carrers principals del barri i el que mena cap a casa hi havia una ampolla de cervesa buida de vidre d’aquestes que fan un litre o litre i mig, no ho sé. No era una mitjana, per entendre’ns, sinó el que col·loquialment en diríem una litrona, expressió que no sé si encara s’utilitza o forma part dels meus records de més jove.

L’ampolla feia lleig, i més tenint en compte que a dues passes del banc hi ha una paperera que, per cert, sempre acostuma a estar més que plena. Vessa tant que sovint el vent s’emporta el que no hi cap a dins i ho escampa tot pel carrer. En fi. Intueixo que qui se la devia beure –la cervesa– o bé no va tenir prou esma per deixar-la a la paperera o va acabar més tou del compte si és que se la va beure tota ell solet. Feia mal efecte.

Al que anava, però. Al mateix trajecte, a prop del banc en qüestió, hi havia una sabatilla al terra. De color vermell. Curiós, no creieu? Només una. Concretament la del peu dret. Potser era del que es va fotre la cervesa, que a més a més de deixar l’ampolla damunt del banc també va perdre una la sabatilla? No ho sabrem mai. La meva sorpresa va anar en augment quan, quatre passes més enllà, em vaig trobar dues llaunes buides a terra. Endevineu de què ? Efectivament, de cervesa. D’una marca coneguda que no diré per allò de no fer publicitat d’aquesta mena de productes. Podria ser que una mateixa persona s’ho hagués begut tot, hagués deixat l’ampolla de vidre damunt el banc, una sabatilla a terra i, a més a més, dues llaunes de cervesa? Més coses estranyes s’han vist a la vida, no ? Tirant cap a casa també vaig trobar, a terra, una ampolla buida d’una beguda que em va semblar que era d’aquestes que en diuen energètiques. De les que t’esveren més que cinc cafès seguits. Em va descol·locar una mica perquè no quadrava amb les restes anteriors. O sí, ves a saber. Coses més estranyes s’han vist. Tot i així, vaig deduir que aquí hi entrava en joc una persona diferent.

I finalment em vaig trobar un munt de cagades de gos al llarg de tot el camí. Deixadesa crida deixadesa, vaig pensar. Si et trobes a terra llaunes, ampolles, sabatilles i el que no cap en una paperera, per què t’has de molestar en recollir la caca del gos? És clar que si tothom fes el mateix, tot seria una porqueria. I no fa falta, no?