Quan els evangelistes relaten un esdeveniment de la vida i el tarannà de Jesús, ho fan amb una intenció actualitzadora; pensen en els que tenen davant, lectors o oients... i també en la influència dels seus escrits en generacions posteriors.

Doncs bé, l’evangeli que proclamem aquest diumenge, de Mateu, 20, 20-28, i concretament els versets 25-26, són un exemple fefaent del que hem comentat a l’inici. Textualment diu: (Jesús) «els cridà i els digué (als deixebles) que els governants de les nacions les dominen com si fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així, qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor i qui vulgui ser el primer que es faci el vostre esclau».

Per tal d’interpretar el que ens proposen les paraules de Jesús, cal aplicar el necessari gir hermenèutic. Als nostres dies, moltes vegades els governs es corrompen i els grans personatges malden per viure una vida plena de cobdícia i de perversitat moral. I doncs, seguint l’exemple evangèlic, se’ns diu que els canvis han de venir de baix: el poble ha de donar bon exemple i, en conseqüència, posar en evidència la corrupció dels governs, exigint més honestedat i polítiques autènticament populars, desemmascant la negligència dels factòtums de torn.

Aquesta actuació reivindicativa, pacífica i pacificadora podria semblar utòpica, però cal tenir presents dos aspectes: d’una banda, la seva potent fonamentació en l’Evangeli de Jesús i en la rica tradició dels llibres profètics de l’Antic Testament, especialment els d’Amós, Osees, Isaïes i Miquees, tots ells molt crítics a l’hora de denunciar la injustícia i les grans diferències socials. I, d’altra banda, constatar la inapel·lable autoritat moral de Pere Casaldàliga, Arcadi Oliveres, Henriette Reker, Dag Hammarskjöld, Lluís Espinalt, Victòria Molins, i un llarg etcètera, autèntics testimonis en la recerca d’un món més amable, més just i més solidari.

I és així com molta gent es va obrint als besllums d’una concepció transcendent de la vida, a la qual tothom està cridat en un moment o altre de la seva existència. Mantenint una actitud tranquil·la, serena, acollidora i meditativa, deixant de banda les presses, la xerrameca, el soroll i la immediatesa, hom estarà en situació de poder acollir la Presència, inefable per naturalesa però experimentable en el fons del cor. I és que els camins del Senyor són sempre inescrutables...

Com a colofó, una felicitació afectuosa als Jaumes, a les Jaumetes i als seus equivalents, Santiagos i Santiagues, en el dia de llur onomàstica! (diumenge, 25)