Hi ha conceptes que s’expliquen millor amb un exemple que no pas amb una llarga dissertació. El dia 8 d’aquest mes, al teatre Conservatori, vaig viure una situació que hauria servit per explicar als infants (i a molts de grans) què és la mala educació. Aquell dia s’hi feia un homenatge als pioners del moviment veïnal a Manresa seguit de la projecció del documental Perifèria, un treball sobre la lluita de la gent de Santa Coloma de Gramenet per dignificar els seus barris. Un acte emotiu i interessant de principi a fi. Va ser mentre feien la pel·lícula quan es va produir aquell moment lamentable. Des de la meva fila 8 observo un senyor (li direm senyor perquè ja era molt granat, no pas pel seu comportament) que, sense contemplacions, talment com si estigués en una terrassa, treu el mòbil i es posa a mirar-lo com si hagués rebut un missatge que requerís una atenció urgent. Enmig de la foscor de la sala, la llum del seu mòbil brillava com un far a plena nit. Situat tres files més endavant, i malgrat l’espai afegit del passadís central, des de la meva butaca podia veure la seva pantalla quasi a la perfecció. I se me n’hi anaven els ulls com suposo que se n’hi deurien anar totes les mirades dels voltants. Així vaig poder veure com contemplava una noia que semblava estar prenent el sol amb un banyador de dues peces. Llavors l’home (deixem de dir-li el senyor) va ampliar la imatge fins on donava de si la seva capacitat d’aproximació, i es va centrar en la part de dalt i va escrutar el seu escot com si fos un dermatòleg estudiant una piga. Acte seguit, movent el seu dit polze com ho faria un caixer avesat a comptar bitllets, feia lliscar les imatges de baix a dalt amb el frenesí d’un adolescent. Com un ludòpata davant la pantalla de la màquina escurabutxaques, veient passar les imatges a una velocitat de vertigen a la recerca del premi.

Per fer encara més desagradable aquella situació, es va donar la desgraciada circumstància que el director del documental, que havia sortit prèviament a comentar-lo, estava assegut just a la butaca de davant meu. Per força va veure el mateix que vaig veure jo i per força havia de viure aquella situació com un menyspreu al seu treball. Vaig sentir vergonya aliena i em vaig imaginar el seu desencís.

La mala educació està feta de casos com aquell. I la majoria de vegades la falta de respecte cap als altres reflecteix la pobresa dels seus protagonistes. La seva inhabilitat per saber estar, les seves dependències i les seves petites misèries.