He vist fer coses increïbles en trenta segons. Recórrer un atleta 300 metres llisos, devorar tres calçots amb la salsa corresponent i fer una truita a la francesa. També demanar un voluntari entre el públic, entaforar-lo en una mena de caixa forta amb clau i forrellat, i fer-lo desaparèixer davant el somriure il·lusionat de la parella. El que no havia vist fer fins ara és solucionar la falta de cabells en mig minut. No es tracta de cofar-se una gorra o fer-se l’ensaïmada, a l’estil Anasagasti. Es tracta, segons interpreto per l’anunci d’un centre capil·lar local, d’un sistema d’aplicació fàcil i ràpid, consistent a fer una ruixada amb un esprai de fabricació italiana que, en un pim-pam, aporta densitat i volum als quatre pèls de la closca mig pelada. En pitjar, en comptes de disparar tires de confeti, el bec del pot espargeix uns filaments capil·lars que s’uneixen al reducte pilós, i resulten igualment resistents al vent, a la pluja i la suor. Com canvia tot! Fa anys, un amic amb problemes d’alopècia precoç va deixar-se un dineral assistint periòdicament a una clínica dermatològica que, al cap de dos anys d’un tractament a base de cataplasmes de placenta de vaca i no sé quines untures extretes del petroli refinat, va deixar-li el cap més rapat que el paner d’un nadó. Però mentre la teràpia va durar, va ser feliç i mai no va perdre l’esperança. Ni després d’haver-se acomiadat de l’últim cabell. Actualment, en canvi, cal que tot sigui fàcil i ràpid. Sigui el muntatge d’un moble d’Ikea, l’elaboració d’un plat de cuina o el traspàs a l’altra vida. Són temps de còmoda immediatesa i de somnis a peu pla. I així vivim i així anem morint, aliens al principi infal·lible que d’aquí a cent anys, tots calbs.
