És paradoxal, per no dir còmic, que una de les addiccions més socialment devastadores sigui completament legal. El senzill gest d’encendre un cigarret, que conserva encara un glamur que es transmet de generació en generació de manera inalterable, amaga darrere un esgarrifós cost econòmic, social, laboral i personal: només a Espanya moren cada any més de 50.000 persones per culpa del tabac, el cost dels fumadors per al sistema sanitari supera els 7.000 milions d’euros, provoca pèrdues de més de 6.700 milions a les empreses per la seva negativa influència en la productivitat, i les seves conseqüències psicològiques, socials i econòmiques són de tal magnitud que ja se la considera una malaltia social i plenament transversal.
Les seves conseqüències negatives són gairebé infinites, però aquest cap de setmana hem recordat un dels seus pitjors (i més silenciosos) efectes col·laterals: els cretins que tiren burilles enceses des del cotxe. Un d’aquests individus ha provocat un incendi que ha arrasat el cap de Creus, i el conseller Elena ha recordat que, en els últims 10 anys, els sinistres causats per burilles ja han destruït més de 12.000 hectàrees a Catalunya. Hi ha conseqüències menys apocalíptiques però igualment molestes: els fumadors que encenen cigarrets a les terrasses (fins i tot en plena era pandèmica) sense la més mínima consideració cap als altres, els que llencen burilles a terra pensant que ja les recollirà un escombriaire o, encara pitjor, els que les llencen a les clavegueres, sense importar-los que acabin omplint el mar de porqueria. Per descomptat, hi ha fumadors que no són ni incívics, ni bruts ni irresponsables ni insolidaris. Però, fins i tot en el millor dels casos, qualsevol fumador provoca, tot i que no ho vulgui, un seriós problema de salut, econòmic, mediambiental i social que no es pot continuar ignorant gaire més temps. Només podem emprendre més mesures, i més coercitives. A la majoria de ciutats del Japó, per exemple, no es permet fumar en espais públics. Què esperem?
