Hi ha un repunt dels crims d’odi? Doncs molt probablement, sí: aquest any s’han incrementat les denúncies per crims homofòbics, durant el confinament es va batre el rècord de trucades al telèfon d’atenció a les víctimes de violència de gènere, i el racisme, que mai se n’ha anat, continua encapçalant la llista de les agressions. I alhora aquestes xifres xoquen ara doblement, com si fossin una novetat, perquè hi ha una proporció de la població, no victimària però tampoc víctima, que ha viscut més còmoda fingint que aquesta violència era anecdòtica.
Igual que va ocórrer amb el MeToo, que ha ocorregut quan han començat a parlar les víctimes del bullying, o dels abusos sexuals en les escoles, o de l’assetjament a internet o per mil discriminacions, la primera reacció d’aquests benpensants còmplices és, en primera instància, negar el dolor («et deus haver imaginat que es ficava amb tu») i, si això no pot ser, difuminar responsabilitats («ho va fer perquè estava drogat», «s’hauria barallat amb la nòvia») o, fins i tot, culpar la víctima (el clàssic, «les vesteixen com putes», però també «era en una zona de cruising»). Ha passat amb l’horrible atac, homofòbic a ulls de tots els que no vulguin estar cecs, a Samuel Luiz, i ha passat, en sentit oposat, amb el tiktoker Naim Darrechi, que ha presumit impune davant les càmeres d’ejacular sense permís dins de les seves parelles. Negar la víctima, excusar l’agressor. Perquè mai s’atura la màquina de justificar-se dels qui es creuen normals i hegemònics, dels fills i filles sanes d’un sistema que ni es veu, ni es nota perquè no necessita cridar l’atenció. Suficient té amb ser allà, impregnant-ho tot, sense comprendre dies de l’Orgull, 8-M o manifestacions i vagues, perquè el carrer i la vida són seus.
Els còmplices hi troben un refugi, i saben que els salva de ser víctimes potencials. I, sobretot, els impedeix pensar que ells mateixos poden ser els botxins, sense adonar-se que les seves excuses retraten la seva culpabilitat.
