Un altre incendi gran. Un altre, perquè ni és el primer de l’any ni malauradament sembla que hagi de ser l’últim. Amb els incendis forestals, a casa nostra, en tenim una llarga experiència, perquè les flames han deixat reiterades cicatrius als boscos i en algunes famílies de la Catalunya Central. De les moltes coses que havíem après, hi ha que «el foc no s’apaga a l’estiu», que vol dir que s’ha de fer gestió forestal per treure càrrega de combustió a l’hivern. Per activa i per passiva, ens hem repetit que el nostre model és el de gent arrelada al territori, perquè aquesta és la millor garantia de tenir el bosc net i desbrossat. Coneixem (i reconeixem) la bona feina que fan els bombers catalans i l’ampli coneixement que tenen dels incendis, però potser caldria veure si els papers del voluntariat i les ADF són els que pertoquen o es poden revisar. És evident que per evitar un incendi el millor és evitar, també, les actituds incíviques i els riscos de provocar un foc. I sabíem, també, entre moltes altres coses, com ara que si després de segar es llauren els camps, el foc no es propaga. I els camps no estan llaurats. I tot, tot el que sabem no s’aplica.
