No entenc què espera la Unesco per reconèixer a Pablo Casado la seva contribució a la diversitat lingüística del planeta. Sabem que filòlegs i sociolingüistes de totes les universitats mostren la seva angoixa per la desaparició de parles i idiomes, víctimes de la globalització cultural –o de l’imperialisme, segons com t’ho miris. Cada dos per tres mor el darrer parlant d’algun d’aquests tresors irrecuperables. Els Sapiens vam començar amb tantes llengües com tribus i podem acabar amb una de sola si no s’adopten mesures contundents per protegir les més febles i amenaçades... O per multiplicar les existents a fi de compensar les pèrdues inevitables; aquesta segona opció, que a alguns els semblarà extravagant, és la que ha adoptat el president del Partit Popular, i la defensa amb gallardia sense que l’acovardeixin els dictàmens de les acadèmies. Casado ha anat a Ciutat de Mallorca i ha dit a la militància de la seva formació: «Vosaltres no parleu català, parleu mallorquí, parleu menorquí, parleu eivissenc i parleu formenterenc». D’aquesta manera intenta aconseguir que allà on abans hi havia una sola llengua ara n’hi hagi cinc. Per amor de tal riquesa està disposat a sacrificar el seu proclamat amor per la llei i oblidar que l’Estatut illenc defineix la catalana com a «llengua pròpia» i «element vertebrador de la nostra identitat». Què han de saber els balears i pitiüsos que van redactar-lo! Ell, màster (and comander) en el que calgui, sí que coneix el recte camí. Pel bé de la humanitat i la riquesa cultural, Casado ha d’estendre la seva croada a altres territoris. Així, esperem amb candeletes que vingui a Catalunya per explicar que aquí no parlem català, sinó barceloní (on les coses hi ha que fer-les), garrotxí (on es carda més que no es fa), ebrenc (on baixa lo riu), cadaquesenc (on se salen més articles que anxoves a l’Escala), i així fins a desenes de parles. Gràcies, Pablo! I ara no et torbis que t’esperen a l’Argentina, per distingir el porteny del pampeà.
