Al’escola de la meva època (allò que en dèiem EGB), a la tornada de les vacances al setembre era tradició fer una redacció explicant com havíem passat aquest llarg parèntesi estival, que a nosaltres sempre ens semblava massa curt. Era una manera de començar a activar músculs i neurones, i potser també de fer una transició mental entre els dos períodes vitals (el vacacional i l’escolar), deixant per escrit, amb una pàtina de nostàlgia, com havien estat aquells tres mesos de lleure i despreocupació.
Jo ara torno d’un breu període de vacances, un pròleg d’un capítol més llarg reservat per a més endavant. I d’aquest temps d’aturada em quedo amb la desconnexió. Són fantàstiques les hores passades amb família, els paisatges vistos, els àpats reposats, les capcinades a mitja tarda, les passejades, les lectures... Però de tota la combinació, perquè és el resultat de tot plegat, el que encara és el gran valor de les vacances és l’oportunitat de difuminar el temps, d’aturar (oblidar) el rellotge, de fer jornades sense pautes preestablertes, on tot flueix amb una certa improvisació.
De fet, la desconnexió, la capacitat de desconnectar, és un tresor cada cop més difícil d’assolir i, en conseqüència, més preuat. En una de les seves columnes recents, el periodista, articulista i escriptor Xavier Bosch condensava perfectament aquest túnel d’acceleració on hem entrat. «Tot va començar amb el fast food, amb les cadires pensades perquè al cap de deu minuts de seure al McDonald’s hi estiguéssim incòmodes, i s’ha accelerat exponencialment amb les xarxes socials. Per què hem de llegir un llibre si una ocurrència de Twitter en té prou amb 140 espais per fer-nos gràcia? Per què hem d’escoltar tot un disc, si ens n’agrada una sola cançó? Demà passat ja ningú no tindrà temps per escoltar un tema sencer. [...] Vivim accelerats i, espigolant d’aquí i d’allà, amb un tast de tot ja en tenim prou», escrivia Bosch.
I és per això que, en uns temps en què vivim permanentment connectats al món, tallar comunicacions durant hores no té preu. Però s’ha de saber fer. En una societat en què, crec que tots convenim, hem accelerat el ritme de vida i tot ho hem de fer a l’instant, aturar el temps és un luxe. En un món en què tot ho hem d’agendar (un d’aquests termes horribles i inexistents que ens hem tret del barret i fem servir a totes hores), trencar les pautes és un regal. En un context en què constantment pensem més en demà passat que no pas en el demà, i més en el demà que no pas en l’avui, guanyar un temps i un espai per assaborir únicament l’ara mateix és una gran victòria. Beneïdes vacances.
