Heu sentit a parlar d’homes que s’hagin hagut de vestir de dona per poder gaudir d’avantatges? Potser vaig mal fixada, però el meu fitxer no m’escup resultats. Qui, podent ser protagonista d’una obra sobre la llibertat, es vestiria de dona secundària per perdre-la?

Per anys que visqui, no seré capaç ni d’acceptar ni d’entendre tanta mala sang masculina per relegar de manera tan humiliant les dones. No són elles, justament, les lliuradores de vida? Potser no cal posar-los catifes allà on trepitgen, però sí caldria fer-los agradós i còmode el camí especialment durant els embarassos, pels parts i les lactàncies.

El poder de la roba és innegable i ha diferenciat els dos sexes de manera repulsiva. La dels homes, dissenyada per a l’acció; la de les dones, per a l’immobilisme i la passivitat. La de nen, pensada per saltar, córrer, botar... Amb faldilles que són repressores, no es pot fer ni el pi pont ni asseure’s eixancarrada.

Laura Manzanera ho explica al seu llibre: Insumisas: mujeres que se vistieron de hombre.

Ja des de la Bíblia, era claríssim: la dona no portaria roba d’home perquè és abominable als ulls de Senyor. Tot i que em recordo d’algun quadre de Maria de Magdala vestida d’apòstol...

Hatxepsut (1508 aC) va ser faraó d’Egipte. No existia el terme faraona. Hereva natural, es va inventar que era filla d’Amón per no perdre els seus drets. Es guarnia amb una barba postissa com si no tingués dret a ser dona.

Joana d’Arc, del 1412, va ser una heroïna francesa que, després de tenir una visió mística, es va sentir cridada a alliberar França del jou anglès. Vestida d’home, va conduir els exèrcits francesos d’una victòria a l’altra. Els anglesos van cremar-la per heretge.

Catalina d’Erauso, del 1585, va ser una aventurera, militar i escriptora basca, coneguda com la Monja Alférez, que va haver de vestir de militar.

La marquesa de Châtelet, del 1706, va ser una matemàtica, física i escriptora que es vestia d’home per poder assistir a les interessants tertúlies del Cafè de París que prohibia l’entrada amb faldilles.

Concepción Arenal, del 1820, va haver de vestir-se d’home per poder cursar estudis de Dret. Tot i així, només van permetre-li anar-hi d’oient i no van donar-li la llicenciatura.

Calamity Jane, del 1852, va ser molt coneguda per portar vestits masculins. Era una fronterera nord-americana que es va fer famosa per les seves gestes. Mostrava compassió pels malalts i necessitats.

Nadia Ghulam, del 1985, durant deu anys es va fer passar pel seu germà difunt per tal d’evadir les rígides prohibicions del règim talibà. Va explicar-ho a El secret del meu turbant, novel·la amb la qual guanyà el Prudenci Bertrana juntament amb Agnès Rotger.

I és que algunes dones han sentit la necessitat d’escapar del destí assignat per naixement. Fer-ho no ha estat un joc. Sempre se l’han jugat. Han estat dones coratjoses, normalment, vilipendiades. Les seves lluites van ser individuals i, per tant, més meritòries.