Impossible sostreure’s al drama recent de l’incendi de la Conca de Barberà i de l’Anoia. Res a veure, per fortuna, amb focs molt més devastadors que hem conegut a la Catalunya Central no fa pas gaire, però ha tornat de nou aquell esfereïment de veure la dansa macabra de les flames saltant d’un lloc a l’altre sense cap aturador possible. Quan el bosc espès és sec i brut, quan el vent juga a la contra, quan la baixa humitat i l’alta temperatura s’associen, la tasca dels bombers i guardes forestals esdevé senzillament heroica. Per això teníem tanta por d’aquest estiu... Per això hem perdut aquestes 1.700 hectàrees que han marcat una llarga cicatriu negra de gairebé tretze quilòmetres damunt la serra de Miralles.

De seguida pensem en el recompte de danys, sobretot a les granges, els conreus i les pastures. I, simultàniament, els interrogants dels indrets emblemàtics que hem recorregut a peu tantes vegades. Ja coneixem la pèrdua de l’alzina de Can Gol, tan espectacular en els seus vint metres de capçada i en la seva antiguitat centenària que fins i tot algunes parelles de Tous s’hi anaven a casar. Ens diuen que l’ermita i el castell de Queralt s’han salvat, però no tenim encara l’absoluta confirmació que hi hagi hagut la mateixa sort a l’església romànica de Santa Maria de la Roqueta, d’on tenim records familiars entranyables. Parlem, ja es veu, de murs antics que n’han vist passar de tots colors al llarg dels segles, però que potser mai no havien estat tan sols i tan poc acompanyats com en aquests temps d’abandonament del món rural. Vet aquí que a la nostra època es produeixen de manera simultània concentracions urbanes d’altíssima densitat al costat d’hectàrees i més hectàrees sense gairebé cap tipus de presència humana.

Arran de l’incendi, i com és natural, s’han produït dues reaccions que potser ja podíem esperar. D’una banda, el lament de la gent preocupada pel món rural i la natura que ens recorden que els pagesos i ramaders representen l’1,4% de la població activa, però que han de gestionar gairebé el 90% del territori: una desproporció tan enorme que ja explica bona part de les desgràcies que ens passen. D’altra banda, també corren per les xarxes els missatges suspicaços que alimenten les teories de la conspiració i que ja han descobert en l’incendi recent la mà oculta dels promotors dels parcs eòlics.

Entremig, una població atemorida que veu com a espectadora impotent la multiplicació dels desastres derivats del canvi climàtic i de la despoblació rural. Tothom sembla esperar una mà salvadora, que només podria venir dels poders públics, que acceleri la presa de consciència de la societat i faci possible la reversió de la dinàmica perversa en què ens trobem instal·lats. Una mà salvadora que hauria de tenir la força suficient per adoptar unes quantes decisions enèrgiques i agosarades i per plantar cara a l’espessa xarxa d’interessos polítics i econòmics que impedeixen capgirar la situació. Sembla, avui per avui, una esperança vana, una il·lusió quimèrica sense cap possibilitat de realitzar-se. Per això passa el que passa, per això la crònica del nostre temps es converteix, dia rere dia, en un rosari continu de calamitats i de desgràcies naturals.