Aquesta setmana a Roma comença la precimera de sistemes alimentaris de l’ONU que s’allargarà fins al setembre. En paraules textuals dels organitzadors, establirà les bases per a l’esdeveniment mundial..., per aprofitar el poder dels sistemes alimentaris amb l’objecte d’assolir avenços en els 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS).

La cimera parteix de 2 premisses: primer, tots els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) estan supeditats a l’objectiu-requisit de preservar la màxima habitabilitat possible del planeta. La realitat indiscutible és que el planeta terra, punt blau i casualitat raríssima de l’univers, és cada cop menys habitable, impossibilitant així els ODS socials (pau, pobresa, educació, salut, igualtat de gènere...).

La segona premissa és que el món ha de fer a una transició dietètica urgent. La industria animal produeix més d’un terç de les emissions de gasos amb efecte hivernacle planetari, és altament ineficient en l’ús d’aigua, ocupa el 80% de la superfície agrícola mundial i és el causant directe de la desforestació, de la pèrdua de biodiversitat. També presenta greus problemes ètics, i causa resistència als antibiòtics, problemes de salut, pandèmies, etc.

La transició dietètica global és un fet ineludible. Si la fem voluntàriament, salvarem moltes vides, mantindrem benestar i evitarem l’extinció de moltes espècies. Fent-ho així podrem mantenir cert consum de productes animals que no cal oblidar que tenen també un alt valor nutricional, cultural, econòmic, d’equilibri territorial i d’afavoriment de la biodiversitat en certs contexts. Si la no la fem voluntària, la farem forçada dins un context de crisi global irreparable.

Catalunya va fer tard en la transició energètica, tot i que el poble d’Avià (del qual jo n’era regidor impulsor) va ser pioner en iniciatives que van guanyar els primers premis català, espanyol i europeu, també sent finalista mundial... Però ara almenys, en part gràcies a Avià, la transició ja és mainstream a casa nostra.

És obligació de tota administració i govern treballar en aquest nou paradigma per convertir la ineludible transició dietètica en una oportunitat única, per mantenir l’habitabilitat del planeta i també en una gran oportunitat econòmica. Per als països pioners, les oportunitats econòmiques són enormes i Catalunya podria, encara, convertir-se en hub tecnològic i productiu mundial de la nova indústria emergent.

Malgrat l’endarreriment català en transició energètica, ara tenim una nova oportunitat i esperem que els nostres polítics confiïn en els experts i més que mai pensin amb el cap i no amb l’estómac.