En llegir la sentència i el vot particular referent al recurs d’inconstitucionalitat al decret llei de l’estat d’alarma, t’adones que la Justícia depèn, i molt, del pensament del qui l’imparteix. Com és possible que un mateix fet tingui dues lectures tant contraposades i que totes dues posicions estiguin molt ben fonamentades jurídicament.
A l’opinió pública se’ns ha fet arribar, de manera interessada, que la diferència fonamental entre la declaració d’estat d’alarma i d’excepció rau en què s’ha de demanar l’autorització al Congrés abans i no després, de fer-ho efectiu. Això que hauria de ser irrellevant atès que, fins i tot, els que van presentar el recurs van votar a favor en el primer estat d’alarma, sembla que és la conseqüència buscada amb la sentència.
La diferència fonamental, i no menor, entre l’estat d’alarma i el d’excepció, és que en el primer es limiten drets i amb el segon se suspenen. Poca broma amb suspendre drets. La sentència creu que el confinament domiciliari va significar suspendre, que no limitar, el dret de lliure circulació. Aquest és el debat jurídic on sentència i vot particular discrepen. Reconec que em sento incapaç de posicionar-me.
Si mirem la resta de legislació potser ens aclarirà més les coses. La llei orgànica que regula el com, el què i el perquè s’ha d’aplicar un o l’altre, diu de forma textual que l’estat d’alarma, entre altres causes, s’ha de declarar «en crisi sanitàries tals com epidèmies i situacions de contaminació greu». L’estat d’excepció, amb un redactat un xic enrevessat, el legislador deixa clar que fa referència a situacions de «desordre públic greus» que impedeixen el normal funcionament de les institucions i els serveis públics del país.
Curiosament, el decret va limitar tot un seguit de drets com són els de l’educació, el del treball, el de la propietat i, fins i tot, el de la llibertat religiosa, que la Constitució els declara intocables. Són drets que, en teoria, ni amb l’estat d’excepció es podrien limitar.
És una demostració que no tot pot estar legislat. Una pandèmia com l’actual obliga a prendre mesures i disposicions que eren inimaginables anteriorment. La Constitució, la llei general de sanitat, els protocols previstos van ser sobrepassats pels fets. Uns fets d’una tràgica gravetat com no havíem vist, ni imaginat, a casa nostra. Els morts, comptabilitzats, ja sobrepassen els 81.000 al conjunt d’Espanya. Personalment, se’m fa molt difícil d’entendre que altre cop el Tribunal Constitucional, en una situació de doble interpretació jurídica, no hagi deixat les coses com estaven i, en canvi, s’hagi decantat en esmenar la decisió al poder executiu. Sense tenir present el delicat de la situació en aquells dies.
En el dret comparat, poques vegades veurem coses així i, en canvi, a Espanya comença a ser massa habitual que el Tribunal Constitucional interfereixi en la vida pública. Sembla com si els magistrats es volguessin convertir en una tercera cambra legislativa.
