Ho tornarem a fer. Ho farem junts i ho farem millor». Finalment, sembla que en paraules de Jordi Cuixart, en l’acte de celebració dels 60 anys d’Òmnium, algú fa autocrítica. Ni que sigui barrejada amb grans anuncis verbals, i amb un «millor» que queda molt curt a l’hora de reconèixer l’immens sidral muntat, sense cap element substantiu que permetés assolir l’objectiu marcat. Dels 18 mesos promesos per assolir la independència, n’han passat més de 40, i no sembla que sigui imminent. Al final, hi ha dubtes de si es referien a 18 mesos, 18 anys o 18 decennis. Però, bé, la realitat sempre s’acaba imposant, i també en aquest cas ho ha fet.

Si mirem enrere, veurem la desolació del paisatge després de la batalla. El procés ha produït divisió interna, en l’àmbit polític, sí, però sobretot social. Ha empobrit el país, l’ha fet retrocedir decennis en multitud d’aspectes i ha deteriorat greument el prestigi de Catalunya i el seu autogovern. No hi veig cap element positiu, i molts de negatius.

Alguns amaguen la trinxadissa en suposats atacs a les llibertats, fent ús de la repressió. No volen veure els incomprensibles atacs a l’estat de dret, i a les institucions catalanes. Deien defensar-les quan realment les destruïen. I a la vista de com porten els afers institucionals, pobres de nosaltres si fóssim independents amb aquests dirigents.

No passa setmana, gairebé no passa dia, que no trenquin una cosa o altra per molt sagrada i important que sigui. Batalles internes, barrejades amb una enorme mediocritat, produeixen resultats tragicòmics. Si no fos perquè ens hi juguem el futur, podríem riure de les improvisacions i decisions preses.

Ara mateix, en plena tempesta per les acusacions del Tribunal de Comptes, per despeses impròpies, inadequades o directament il·legals de Diplocat, per un total de 5,4 milions, hem assistit a la pitjor posada en escena del nostre Govern. Bé, fins d’aquí a pocs dies en que superaran la marca.

En comptes de buscar avals en els partits dels 34 alts càrrecs imputats i posar les seus com a avals, o posant-hi els diners, mitjançant avals de tots els dirigents i càrrecs institucionals, busquen una sortida totalment insòlita. Avalar la mateixa Generalitat als que suposadament li han causat perjudici. Increïble. Però, a més, a falta de trobar un banc, decideixen que ho faci l’Institut Català de Finances ( ICF), fet que ha provocat la desfeta interna. Però, més greu encara. L’ICF estava en tràmits per aconseguir una «fitxa bancària» del Banc d’Espanya per convertir-se en banc. Doncs bé, ha demostrat estar sota les ordres de polítics insensats que l’han obligat a prendre una decisió política en comptes d’econòmica. Mala peça al teler per aconseguir la fitxa bancària. Lògica crisi interna de difícil solució.

I poc coneixement tenen del funcionament del Tribunal de Comptes perquè és més que probable que, després dels recursos, es mantinguin els 5,4 milions a rescabalar, i el que no he vist reflectit enlloc, és que hi haurà l’aplicació dels interessos de demora, comptats des del moment en què es van malgastar els diners fins al moment de tornar-los. Que algú calculi afegir-hi un milió o milió i mig al total reclamat.