Fa una setmana que Bellprat, allà on la Catalunya Central perd el seu nom per l’Anoia, és un indret de prats socarrimats. La bellesa natural i sense endreçar d’aquells boscos ara és un lloc tenebrós, fins i tot de dia. Es va viure abans a Artés el 2017, al Berguedà el 1994 i a Montserrat en vàries ocasions, la primera el 1986. Ara els tristos boscos abrasats traspuen silenci entre cruixits de fusta carbonitzada en caminar-hi. Una desolació difícil de descriure. Els arbres són agraïts fins a morir. Quan es van calcinant, la fusta i les fulles encara emeten unes flaires agradables. Després, tot s’esvaeix i muta en natura negra i fortor de sutja.

Amb el pensament evocant aquestes sensacions viscudes allà, la similitud es repeteix a tants llocs de Catalunya durant força estius. Un cop i un altre, sempre el mateix. Només varia el nombre d’hectàrees cremades. Si ara han estat 1.700, el que va començar a Gargallà els 90 se’n va endur 45.000 de bagenques i sobretot berguedanes.

Amb l’últim foc fent de decorat, els micròfons i les càmeres sempre esperen les declaracions dels polítics i del cap dels bombers. Amb el cel tapat per la fumera van desgranant els tòpics de rigor, advertiments severs i laments en primera persona del plural. De forma subtil deixen anar que la culpa és de la societat, d’irresponsables sense nom i, per tant, qui llença una burilla de cigarret pot ser qualsevol. És algú de nosaltres. Em rebel·lo contra aquest «nosaltres» que fan servir ells. En lloc de parlar com a responsables de prevenir aquella desgràcia, peroren com a activistes indignats per la irresponsabilitat comunal. Diuen: «no n’aprenem» o «hem de ser prudents». Ho manifesten quan encara ningú sap què ha passat. Els indignats els escolten i només pensen en el fumador incívic. Amb les sensacions activades ningú pensa a valorar críticament la seva feina impròpia en matèria de prevenció. Un presumpte culpable desconegut és el seu escut.

Enmig d’aquest pretès contuberni generador de flames i destrucció en l’àmbit natural, aparegué per les pantalles de televisió la presidenta del Parlament davant del centre de comandament. Si la separació de poders està vigent a Catalunya, dedueixo que no té cap competència forestal i només hi era per comptabilitzar minuts mediàtics. Tanco el televisor i passo a les xarxes on corre una piulada del periodista Sergi Maraña. La cito literal: «No penseu que tots aquests incendis estan provocats per unionistes que odien els catalans?». Quan Montserrat va perdre 7.000 hectàrees de bosc frondós i era president de la Generalitat Jordi Pujol, es presentà al pla del mirador amb helicòpter, americana, corbata i xiruques per etzibar-nos als periodistes que érem allà: «No hi ha dret. És una ofensa al país! Ens recuperarem d’això que ens han fet». No sabia què havia passat, ni s’ha sabut mai. Ni crec que els importi gaire a l’endemà. Era i és un recurs per escapolir-se amb un enemic invisible. L’ase dels cops imaginari. Fins al proper drama a alguna pineda propera a casa d’algú.