És un fet habitual on la realitat que ens toca viure ve molt condicionada per càrregues o peatges històrics. Efectivament, qualsevol conflicte d’interessos s’ha enllestit, tradicionalment, per la força bruta, més o menys emblanquinada posteriorment amb una pàtina d’acords diplomàtics i legals. Els catalans d’això en sabem un munt, ja que quasi sempre hem acabat perdent bous i esquelles com a poble quan s’ha produït un xoc així. Però tanmateix vius. Altra cosa és que determinats col·lectius de casa nostra hi hagin sortint guanyant particularment. En tot cas, ja sigui per dissort, situació geogràfica, feblesa demogràfica, migrada força bèl·lica, manca d’habilitat negociadora i estratègica, etc., les batalles transcendentals sempre s’han perdut. I així anem. No cal que m’hi estengui pas més.

Però no som pas els únics, ni de bon tros, encara que saber-ho no suposi cap consol. De fet, sense anar més enllà de la península on estem ubicats, cal fer memòria de com el primer representant de la dinastia dels Àustria, el rei Carles V, es va carregar, ple de cobdícia i ambició, les institucions castellanes medievals amb un cop d’autoritat perfectament absolutista que va ser l’inici d’un imperi d’abast mundial, però propietat de la monarquia i la seva cort, no pas del poble, que va caure derrotat. Hi ha una novel·la recent, Castellano, del conegut i premiat escriptor Lorenzo Silva, editada per Destino, on recupera la memòria de la batalla de Villalar, esdevinguda el 23 d’abril de l’any 1521, on les tropes reials derrotaren les de Castella, comandades per Padilla, Bravo i Maldonado, que foren decapitats. Eren els «comuneros» i d’aleshores ençà la gran Castella, prou dinàmica durant l’edat mitjana, va esdevenir una terra aspra, empobrida i deserta. Òbviament el rei i els que hi anaven bé al seu costat van aprofitar el llegat cultural castellanolleonès i l’escamparen pel món com a signe d’identitat, però l’ànima i l’orgull del poble van quedar fora de joc. Fa bé aquest autor de recuperar aquell episodi històric i de voler reivindicar que rere la imatge castellana de poble dominador i conqueridor n’hi ha un altre que també va ser reprimit per sempre més.

De fet, els seus dirigents van tenir l’habilitat de fer creure al poble ras que ells també participaven de les glòries imperials, però la realitat és que els arribaven només les engrunes i tota aquella riquesa espoliada de les colònies no entrà mai a les seves llars. Es va invertir en esglésies, convents i palaus, sobretot. No pas a millorar el seu nivell de vida i estimular la indústria i el comerç. Ben al contrari, es va treballar per mantenir una bossa de mà d’obra servil i barata.

Avui aquest orgull castellà, revestit d’espanyolitat mal entesa, segueix vigent, en tots els nivells, també en el popular. I tot apunta que no canviarà perquè massa gent hi va bé en aquest estat de coses i el poble, majoritàriament desinformat i panxacontent, no té ara mateix cap necessitat de canviar aquesta dinàmica perquè, poc o molt, li és pràctica i natural.

Així, doncs, des de Catalunya, cal definir d’una vegada una estratègia que no ens arrossegui dins d’aquest embut hispànic. A l’altra banda no hi ha cap força que els empenyi a destensar la corda i aquí la partitocràcia no sap (o no li convé) accelerar el trencament. La lectura històrica que en fan els dirigents d’ací i d’allà és errònia. I, per manca de valor i visió d’estat, ningú és encara capaç de posar les bases d’una relació basada en el respecte i la llibertat. Segurament per arribar-hi caldrà una nova generació de bons dirigents amb idees clares, fermesa, convicció i intel·ligència. I un punt de mala llet, per dir-ho clar i català. Esperarem…