Coses de l’estiu que voldria dir-te però no puc

L’estiu és bonic, radiant, esplendorós, però no em remenis gaire. No em despistis gaire. Ja saps que si canvio d’ambients em costa adaptar-m’hi. Bé, no és que em costi, és que potser no puc. Però com que a l’estiu tot es mou, mou-me però fes-ho amb cura.

A l’estiu canvien els horaris de tothom. Els que tenim Alzheimer ja no ho recordem això, però podem gaudir una mica d’això que ens regala l’estiu si no me’ls canvies gaire. Les meves rutines són les meves vacances.

On anem? Pensa que si marxem, a mi em costarà saber on som i em costarà adaptar-m’hi. Però si és el que heu decidit a casa, fem-ho. Jo no soc un «turista» però tampoc no vull ser una «càrrega». Vaig a la meva, ja ho saps. Podria sembla un turista despistat. No és tan mala idea. El meu món és molt petit i les coses noves són tan desconegudes per a mi… No em feu cas… ja no sé el que em dic. O potser sí.

Potser no puc venir. Potser són dies d’estar uns dies amb els uns i uns dies amb els altres. La família hi és. I és per això. Ser el convidat també és fer una mica el turista. Gràcies per voler-m’hi. I si l’opció és uns dies de residència, sabeu, hi estaré bé. Us mereixeu l’estiu. No en tingueu cap dubte.

Descansar. L’estiu també és per descansar, ho sé. I sobretot els que durant tot l’any cuideu de persones com jo heu de fer vacances. Feu-les. Escolta’m bé què et dic: heu de fer vacances. Familiars, cuidadors, gent que m’estimeu i em cuideu, cuideu-vos també vosaltres. Feu torns, feu calendaris, feu horaris, feu plans també per a vosaltres. Ho necessiteu gairebé més que jo.

Coses boniques. Oi, i tant que m’agrada veure postes de sol i fer passejades florides, olorar el mar blau i el cel… Porteu-m’hi. Ep! Només una estona. Tot i que sembla que ja no estic per gaudir res, no és veritat: Ho gaudeixo per dins molt més que no pas dic. Les coses boniques, les emocions, em donen vida. No deixeu que em perdi un trosset d’aquest estiu.

Nens! L’estiu és dels nens i nenes. Els fills se’l mengen, l’estiu, amb tota aquesta energia vital. Són un goig de veure. M’agrada l’estiu perquè passem més estona amb els petits, i veure’ls créixer. Com tot, amb mesura. Disculpeu-me si al llarg del dia me’n canso, l’Alzheimer em gasta les piles fins i tot per gaudir dels petits.

Maletes. Quan feu les maletes no oblideu posar-hi un mica més de paciència. Una mica més i prou. Posa-la-hi, la farem servir, i si en tenim, acabarem trobant la calma.

Calor. Això sí, ombra, i fresca, i aigua a mà i poques assolellades. Que el calor ens aixafa, però em sembla que no és només als que tenim Alzheimer… oi?

T’imagines què en diria algú amb Alzheimer de l’estiu?

L’altre dia amb la gent de l’Associació de Familiars amb Alzheimer ens ho preguntàvem. I d’aquí va sortir aquesta carta. Tan imaginària com real....