Els bunyols agraden molt, a petits i grans. Des dels casolans als més industrials, com els anomenats «Donuts» (una marca registrada). El popular dònut va incidir, fa una cinquantena d’anys, fortament en el gust del públic, i va esdevenir un acompanyament quasi emblemàtic dels esmorzars. Aquest nom-marca comercial presenta l’anomalia, fruit de la incultura present en certs àmbits dels registres mercantils, de registrar com a marca comercial un nom genèric de l’anglès americà, que vol dir, simplement, bunyol! L’única diferència amb els bunyols de tot el món, que tenen una forma irregular, és que el dònut o doughnut (que de les dues formes s’escriu) es fa amb un motllo.

Dels dònuts i altres bunyols

La gent, segurament, no és conscient que el dònut, en ser fregit, té un alt contingut de greixos. Abans de menjar-ne dos caldria pensar-s’hi. L’altre problema és la naturalesa del tipus de greix que s’hi utilitza, que pot ser «trans», perjudicial. Als Estats Units, on n’hi ha un gran consum –i mai no es compren sols, sinó de 6 en 6, de 12 en 12...–, els doughnuts són un dels responsables de l’obesitat dels nord-americans. També és cert que els dònuts dels Estats Units són molt més bons que els d’aquí, i més variats: amb xocolata, amb crema, amb nata, amb canyella, amb sucre, amb confits... Els dònuts ja són citats en un llibre anglès del 1803, i el 1900 ja es difonen arreu d’Amèrica.

Com moltes de les grans elaboracions famoses, el dònut també té la seva llegenda. Es diu que un mariner anomenat Hanson Gregory estava fent bunyols l’any 1847 en un vaixell i la part de dins no se li coïa bé. Va tenir la idea de fer un forat al mig amb un pebrer, i així va sortir el dònut. La veritat és que els bunyols amb forat ja estaven inventats i ben inventats arreu del món.

L’origen concret dels dònuts americans és l’oliebollen («bola d’oli»), que els immigrants de procedència holandesa van dur a Nova Anglaterra i Nova York. Als Països Baixos també se’n diuen oliekoek (koek, pastís, és la paraula que originà, en l’holandès antic, la paraula catalana «coca»).

Dintre la família dels bunyols n’hi ha només de farina i de farcits –crema, nata, xocolata, melmelada...–. N’hi ha amb forat i sense forat –com les boles de Berlín o berlines, dites berliner a Alemanya i, curiosament, pfancuchen (un altre mot que vol dir «coca») a la regió de Berlín–.

Uns curiosos bunyols farcits de crema són les «pilotes de frare» que es fan a Castelló de la Plana. Però encara és més curiós que es facin a l’Argentina amb el nom de «bolas de fraile», i també es farceixen de crema pastissera, almíver de llet...

La base de la massa dels bunyols sempre és farina, però també hi poden portar ous –com els brunyols dits de l’Empordà–. A la massa s’hi poden afegir altres matèries, com carbassa. Un altre ingredient que els dona esponjositat, en contra del que es podria pensar, és la patata. A Mallorca quasi sempre hi inclouen patata, però també en uns llocs tan llunyans com Indonèsia, Malàisia, etc. (donat kentang). A l’Àfrica negra, a Amèrica Llatina... també es fan deliciosos bunyols amb plàtan aixafat.

A part hi ha els bunyols que inclouen un tros de fruita a dins: plàtan –com els dels restaurants xinesos–, pinya, cireres, poma –aquests força populars en alguns països d’Europa–. També se’n fan de pinya tropical i altres fruites no esmentades, com ara fruites vermelles, préssecs.

També es poden farcir de confitures, com ara les boles de Berlín, o de crema, com els xuixos, que no deixen de ser un bunyol allargat.

També de formatge, i particularment mató, tal com el mestre Robert, al segle XV (Llibre del coc), explica uns bunyols que anomena Taronges de Xàtiva (pel seu color daurat). Aquests són uns dels bunyols més il·lustres de la història. També se’n deien monjàvenes o almoixàvenes (es fan a Xàtiva, però ara al forn), que ve d’un mot àrab que significa «la filla del formatge».

Bunyols de poma

Els bunyols de fruita (carabassa, poma, figues, pinya, cireres, flors de carbassera, borratges, fulles de llimoner, plàtan, etc.) són tradicionals. També es poden fer amb altres fruites. Són bastant populars a França i al Regne Unit, on se solen vendre a les botigues de «fish and chips».

INGREDIENTS

Pomes (millor reinetes)

Rom

Sucre al gust

Aigua

Una llimona

200 grams de farina

Un quart de litre de llet

Dos ous

Un pols de sal

ELABORACIÓ

Peleu les pomes, traieu-ne el cor i talleu-les a rodelles. Poseu-les en un recipient amb sucre i cobertes amb rom, sucre, pela de llimona i un xic d’aigua, fent-les macerar durant unes dues hores aproximadament.

Feu una pasta amb la farina, la llet, el pols de sal i els rovells. Bateu les clares a punt de neu i incorporeu-les a la pasta en l’últim moment.

Arrebosseu els talls de poma i fregiu-los en oli calent. Empolseu els bunyols amb sucre.

NOTES

Si voleu que la pasta s’estufi més, hi podeu afegir llevat Royal.

Podeu aromatitzar la poma amb canyella, o afegir-hi a sobre crema catalana, coberta amb sucre i cremada; aquesta combinació és excel·lent.

Aquests bunyols, amb les pomes tallades a quarts i ben macerades, també es poden fer, a l’estil menorquí, passant-les només per farina.