Com sol passar sempre que té lloc un gran esdeveniment esportiu, les xarxes s’omplen d’opinions contràries a la seva celebració. En el cas dels Jocs de Tòquio, a més, s’hi ha unit una pandèmia que feia dubtar si podrien tenir lloc. Més enllà de temes sanitaris, de tota manera, sempre hi ha els contraris a l’esport per naturalesa, els que no entenen per què es dedica tantes hores de televisió a un certamen com aquest. Aquests dies he llegit des dels que diuen, amb to de menyspreu, que no veuen els Jocs des dels de Barcelona 92, fins als que proclamen que són una font de nacionalisme espanyol caspós o que només serveixen perquè s’embutxaquin diners els de sempre.
Doncs què voleu que us digui? Em sap greu que us facin ràbia perquè us esteu perdent grans vivències. A mi em van emocionar passatges de l’obertura, d’un món que es revela i es vol despertar del malson de l’últim any i mig; sento gran admiració pels esportistes que han superat situacions dures en els últims anys i han aconseguit arribar a Tòquio; noto empatia pels que celebren amb embogiment una medalla o es desesperen per una derrota, i m’encanta la cara d’il·lusió de tots ells per aconseguir una meta per a la qual han estat treballant honestament durant tota la vida.
Evidentment, sempre hi ha directius o polítics que se n’aprofiten, però també hi ha abusadors en el teatre, maltractadors en la música o gent censurable escrivint, i no per això ho fem pagar a les respectives arts. Proveu de sentir el mateix que jo. Encara teniu una setmana per vèncer prejudicis i deixar-vos embolcallar pels millors sentiments.
