No només la catalana sinó el conjunt de la població espanyola es divideix en dues menes de persones: les que culpen als joves de la cinquena onada de la covid i les que els defensen. Entre els segons, naturalment, hi trobem els mateixos acusats; si els preguntes, et diran que ells no han fet res mal fet, que han seguit sempre les recomanacions i que si alguns han acabat a la platja és perquè no tenien enlloc més on anar quan els feien fora dels locals d’oci nocturn. Entre els primers s’hi troben tots els qui s’han alarmat per les notícies dels superbrots supercontagiadors de les festes de final de curs i els que han relacionat l’estadística de l’expansió infecciosa amb la data de la revetlla de Sant Joan. Però la demoscòpia diu una cosa interessant: segons un estudi del CIS publicat al juliol, mentre un 58% dels espanyols majors de 65 anys consideren que els joves han actuat de forma més irresponsable que les persones d’altres edats en relació amb la covid, en els grups d’edat compresos entre els 45 i els 65 anys més de la meitat està o poc o gens d’acord amb la imputació generacional. I qui són aquests adults tant comprensius amb la jovenalla? Doncs els nascuts entre 1956 i 1976, quatre dècades demogràfiques que bàsicament coincideixen amb el concepte dels boomers, els fills del baby boom. I resulta que els joves que ara estan en l’edat de fer-se un lloc a la vida, i no ho aconsegueixen, no deixen d’acusar aquests boomers d’haver-los deixat un món impracticable, sense sortides, on és impossible emancipar-se i en el que estan condemnats a viure pitjor que els seus pares. Uns pares que pertanyen, justament, a la categoria dels boomers que els defensen i estimen malgrat tot. Aquests grups d’edat que advoquen a favor dels joves acusats de pandemicidi ho fan moguts per aquell sentiment tan antic que impulsa els humans a defensar la prole per damunt de tot i a veure-li totes les virtuts i cap defecte.
