El Bisbe Josep Pont i Gol

Nascut a Bellpuig, als 12 anys ingressà al seminari de Solsona. El 1926 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on obtingué el grau de doctor en teologia i batxiller en Dret Canònic i el 1931 fou ordenat prevere.

Superior i formador del Seminari de Solsona, el Dr. Pont representava la cordialitat, la tendresa i la jovialitat. Segons alguns antics seminaristes, gràcies a ell aquella casassa que era el Seminari, esdevingué humana i la disciplina, amorosa, sense deixar de ser exigent. El Dr. Pont tenia un gran prestigi com a professor. De fet, fou el millor pedagog que passà pel Seminari de Solsona, perquè sabia alternar el fortiter i el suaviter de la vella pedagogia.

En morir el bisbe Comellas, el Dr. Pont fou “exiliat” del Seminari. Amb tot, el nou bisbe, Vicent Enrique i Tarancon, veient la gran vàlua de mossèn Pont i Gol, no tardà en rehabilitar-lo: canonge, canceller-secretari de Cambra i de Govern de la diòcesi i secretari general del Sínode de 1949. Preconitzat bisbe de Sogorb el 4 d’agost de 1951, va ser consagrat a Bellpuig pel bisbe Tarancon, el 30 de novembre següent. Home amable, senzill i acollidor, el bisbe Pont va prendre possessió de la Seu de Sogorb el 20 de gener de 1952, emportant-se com a secretari mossèn Antoni Deig, que uns anys més tard seria bisbe de Menorca i posteriorment de Solsona.

La mentalitat del bisbe Josep va ser conciliar molt abans del Concili. El seu magisteri va ser un magisteri discret, que podia desconcertar per la seva senzillesa. Més savi que magistral i més itinerant que sedentari, com els bons pastors, mai no va dir aquelles grans coses que no diuen gran cosa.

Pont i Gol va ser un home que mai no va pensar o parlar malament d’un altre. I quan algú li preguntava perquè certes coses arribaven tan tard, responia que, en el fons, era el mateix problema de per què el Fill de Déu s’havia encarnat tan tard. Era la Teologia, no del retard sinó de la confiança; una Teologia provident, capaç d’inspirar l’obediència més neta i l’audàcia més gran. La frescor i la contundència de la paraula del bisbe Josep era viva, perquè d’una banda no perdia la seva novetat i de l’altra, perquè animava a vore amb esperança els esdeveniments nous i imprevisibles. Per això el bisbe Josep va destacar per la seva ajuda i per la seva sol·licitud pels pobres i marginats.

Nomenat arquebisbe de Tarragona el 1970 i defensor de la unitat de la llengua, Pont i Gol (amb els bisbes Jubany i Masnou) va ser el responsable que el Vaticà II reconegués a les minories nacionals el dret a la seva pròpia llengua. El bisbe Josep va ser decisiu per aconseguir que a Espanya el català fos llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser el castellà.

El bisbe Josep Pont va morir el 4 d’octubre de 1995.