Des de que Simone Biles va renunciar a competir en la majoria de proves en aquests Jocs de Tokio 2020 que sé que vull escriure sobre la gimnàstica. Tot i que em temo que me’n caldran dos, perquè vull transmetre tantes coses que em faltaran línies. Però recoi, que difícil m’està sent, perquè se’m barregen idees, sentiments. Perquè vull parlar de la gimnàstica, però també dels homes i les dones que la fan possible i que, fora dels dies dels jocs, és un esport tan i tan maltractat, injustament oblidat. Ja sé que el meu humil article no ho canviarà, però sé també que hi ha molta d’altra gent que com jo estima aquest esport.

Vaig començar a practicar la gimnàstica de ben petita, tot i que primer vaig fer ballet, que m’agradava moltíssim, però diguem que el ballet necessita d’un karma, de tranquil·litat que diguem que mai no m’ha definit. Per això suposo que els meus pares van pensar “portem-la a fer gimnàstica que és més mogut a veure si es cansa i es calma una mica”. Dit i fet, cap al Gimbe (tota una institució a la nostra ciutat) i després al GYC, on vaig tenir el plaer de poder veure entrenar i patir, i molt, l’Olga Tragant.

Recordo està davant del televisor veient Nadia Comaneci: com no enamorar-se d’aquella joveneta explosiva però amb una finesa i estètica brutals. Llavors només veia això: una noia que feia gimnàstica, però no és tan sols això. Darrera hi havia (i hi ha) sessions maratonianes d’entrenament, una exigència que arriba a uns nivells que sobrepassa totes les línies que el sentit comú, la moral i la racionalitat marquen. Ahir un gimnasta espanyol, Ray Zapata, guanyava la medalla de plata en terra i una de les frases que va dir als periodistes “llevo muchos años partiéndome el lomo”. No ho dubto, Ray, i ahir va tenir una recompensa enorme i merescuda. Com també m’hagués agradat que en l’exercici de cavall amb arcs el rus Belyavvskiy hagués fet medalla (com plorava aquest home a la final per equips masculins que va fer l’or). D’històries de lluita personal, superació de lesions n’hi ha tantes com gairebé gimnastes que la practiquen i en tenim un exemple en aquests jocs. La gran Chusotivina encara l’hem pogut veure saltar el poltre als 46 anys. Des del 92 que competeix representant diferents països, però no ho fa només per amor a l’art. Va haver de continuar perquè el seu fill petit va tenir leucèmia i no tenia diners per pagar el tractament i en aquest esport, com en tants d’altres de minoritaris que impliquen tan esforç i que no són compatibles amb cap altra activitat, els recursos econòmics són minsos i la majoria quan acaben la carrera per molt exitosa que hagi estat surten amb una mà davant i l’altra al darrera. Aquí no hi ha les carretades de diners ingents que podem trobar en d’altres esports individuals com el tennis, Fórmula 1, motos.

Molta injustícia al voltant d’aquest magnífic esport i per això les darreres línies són un record per a una gimnasta que potser molta gent no sap ni qui era: Elena Mukhina, una gran gimnasta russa a quin van preparar i esprémer amb un únic objectiu: guanyar la Comaneci (i ho va fer als mundials del 78) ara calia ser l’estrella. Setmanes abans dels Jocs del 80 a Moscou va fer un salt impossible i es va trencar el coll quedant en cadira de rodes per sempre. Va morir el 22 de desembre de 2006 als 46 anys. Potser la vida de l’Elena és un extrem, però hi ha tantes dones i homes que d’una manera o altra han quedat pel camí que fins i tot alguns, tot i guanyar o assolir reptes impossibles, es troben en l’oblit. Va per tots vosaltres, esportistes, gimnastes el meu humil però sentit reconeixement. M’ha faltat espai per la Biles. En el proper article en parlaré.