Atomb dels Jocs Olímpics. Jo no tinc fusta d’esportista. Sóc d’aquells que es fan molt bons propòsits al llarg de l’any com per exemple i en el cas que ens ocupa fer més esport, però que mai acaba de complir-los tots. Camino, això sí que ho tinc. Però suar, suar practicant algun esport fa temps que no ho faig per una barreja de mandra -ho confesso-, manca de temps i mil excuses més que em podria inventar. I ara és quan em podeu dir allò que el temps no és té, i que si es busca es troba. D’acord.
Al que anàvem, però. Això dels Jocs Olímpics. Si puc dono un cop d’ull a alguna de les retransmissions que es fan, tot i que tampoc no soc d’aquests que es lleven a la matinada per veure no sé què. No soc entusiasta de cap disciplina esportiva en concret, però m’agrada veure tanta varietat junta. Vull dir que ara fan atletisme, que és del que més respecte em genera. Més endavant pots veure com un paio fa mil i una giragonses dalt d’unes anelles o com unes gimnastes fan uns salts descomunals a l’aparell de terra. Et pots trobar un partit de waterpolo o bé algun futbol o un bàsquet. Vela, cavalls, surf i altres esports estranys no m’interessen. Soc dels tradicionals, jo.
A part de la competició en sí m’ha cridat l’atenció diverses coses. Per exemple que hi ha atletes que són presumits. Et plantes a la final dels 100 metres, posem per cas, i un va amb ulleres de sol, l’altre amb tot de penjolls al coll o qui va amb un pentinat com si sortís de la perruqueria. En el cas de l’atletisme femení igual. Hi ha pentinats espectaculars, ungles llargues i fins i tot pestanyes postisses. Eps, res a dir. Només que em va cridar l’atenció.
Què més?. Doncs sé que la famosa gimnasta Simone Biles ha guanyat el bronze en barres, però no sé qui s’ha endut l’or i la plata perquè els mitjans ho han obviat. L’important era Biles. La fama a la qual no ha pogut fer front aquests Jocs Olímpics sembla que no la deixarà de perseguir mai. Vaig quedar bocabadat amb un partit de waterpolo. Mai no n’havia vist cap de sencer i fins i tot jo, des del sofà, vaig acabar cansat de veure l’esforç físic que han de fer els jugadors i jugadores. També vaig tenir l’oportunitat de veure dues curses de l’holandesa Sifan Hassan. Va ser explosiu. Quan va dir prou va deixar totes les seves rivals enrere.
El que més m’ha impressionat, però, és el patrioterisme dels presentadors de Televisió Espanyola. Vergonya aliena. I ara em direu que tot aquest temps esmerçat veient els Jocs Olímpics els podria haver dedicat, precisament, a fer algun esport. Doncs sí.
