Ja sabem que no tot ha anat bé i que el món després de la pandèmia no és, ni serà gaire millor. Es van acabar els aplaudiments als balcons i sempre que les autoritats han obert l’aixeta de les restriccions, els humans ens hem desbocat com bestiar quan els obren les tanques dels corrals. Som així. L’espècie avança, però menys del que a vegades volem creure. Per això moltes de les afirmacions de pensadors grecs, Sòcrates o Plató, o el xinès Confuci, continuen vigents, encara que hagin passat uns 2.500 anys.

Sí, ens hem desbocat, i a banda de recuperar concerts i festivals de tota mena, ens hem apoderat de carrers, places, avingudes i molts racons, alguns amb encant i d’altres amb molt poc. La penitència del confinament domiciliari ja està superada. Els carrers no són ni de Manuel Fraga –“la calle es mía”, ni dels independentistes –“els carrers seran sempre nostres”... El poble ha decidit que els carrers són de les terrasses! Només a Barcelona, en aquest darrer any i mig, 3.668 noves terrasses; 10.000 noves taules i 40.000 noves cadires. A Manresa, si aixequés el cap la senyora Rosita de les cadires, no sobreviuria més de cinc minuts en comprovar que les terrasses s’han escampat pels dos trams de l’estimat Passeig i que, fins i tot, a la plaça Major, la plaça Calsina, la placeta Serarols o al carrer dels Predicadors han florit taules i cadires. I ni l’any passat, ni aquest, cap cadira de les històriques de la senyora Rosita ha sortit del magatzem. De les més de 1.000 a l’època daurada, a les 500 de finals de segle XX. El declivi progressiu ha continuat fins que la pandèmia les ha passat temporalment, o per sempre, a millor vida.

Volem ciutats vives, amables, atractives. No les volem fredes, ni que l’única calidesa provingui del formigó que molts urbanistes han sembrat als municipis. Les terrasses són alenades d’aire fresc on els humans podem beure, menjar i, per sobre de tot, socialitzar-nos, que vol dir, parlar, riure, plorar, tafanejar. La pandèmia ha comportat l’esclat de les terrasses. Els ajuntaments han flexibilitzat ordenances i els tècnics no semblen ser aquells primmirats, homes de negre, que els propietaris de bars i restaurants no els volien veure de prop. Igual que les persones, hi ha terrasses elegants, que es fan mirar, i d’altres que és millor ignorar-les. Hi ha terrasses on es pot menjar i beure de gust i d’altres que no superarien un curs introductori d’higiene. Res de nou en una societat diversa i amb gent per a tot.

Les terrasses s’han imposat perquè són terapèutiques. Són la versió 5.0, o versió segle XXI, de les cadires que, a l’estiu, a molts pobles, els veïns treien a peu de casa per prendre la fresca i aprofitaven per arreglar el món. Tot a cost zero. Actualment tot té un preu. Tothom hi guanya: ajuntaments, propietaris de locals, empreses subministradores de menjar i beure; de taules, cadires i tendals... I, a més a més, només a Barcelona, en poc més d’un any, han generat gairebé 2.000 nous llocs de treball directes i els amos de les empreses cerveseres i de refrescs erigiran, qualsevol dia, el monument a la terrassa. Dels efectes col·laterals negatius, que també n’hi ha, en parlarem un altre dia.