Fa trenta anys que l’horror i la tragèdia es van acarnissar amb Vic. Un comando d’ETA va decidir atacar la caserna de la Guàrdia Civil, en un dels atemptats més sagnants a Catalunya, ocasionant deu morts i més de cinquanta ferits i deixant la ciutat en estat de xoc.
Aquella tarda de finals de maig, bona part dels agents de la Guàrdia Civil de Vic prestava servei en la Volta Ciclista a Osona. Al pati de la caserna hi havia nens jugant, mentre que les seves mares eren als pisos que habitaven en el petit i modest complex de la casa-caserna. Hi havia alguns guàrdies, pocs.
Passaven escassos minuts de les 7, quan Joan Carles Monteagudo i Yon Erezuma Uriarte van empènyer per la rampa del pati el cotxe bomba carregat amb 200 quilos d’amonal i van fer-lo esclatar. De seguida es va veure el típic bolet de fum que es forma després de les explosions. La redacció del diari on treballava, EL 9 NOU, estava a 500 metres i em va quedar gravat a la memòria el trajecte fins la caserna, que vam fer corrents. Pel camí, vam observar astorats com l’ona expansiva havia trencat els vidres dels pisos propers i alguns d’aquests vidres s’havien convertit en penjolls que estaven a punt de precipitar-se façana avall. En arribar a la caserna, vam ajudar a sortir algunes persones que havien quedat atrapades al soterrani de l’edifici. Entre elles, una nena, que devia tenir uns dos anys, que durant una estona va tenir-la a coll una redactora del diari fins que finalment un guàrdia va venir-la a buscar. Davant nostre hi havia una muntanya de runa i costava destriar entre la feina que exigeix el periodisme i intentar trobar persones que haguessin quedat sepultades.
Al cap de poc van començar a arribar els primers efectius de la Guàrdia Civil que estaven presos pel pànic, perquè allà hi podien haver quedat sepultats els seus fills o les seves dones. Es van viure moments de caos on tothom prenia decisions i actuava a la desesperada. Només hi va començar a haver una mica d’ordre quan va arribar el cap dels bombers, que va aplicar criteris professionals per intentar salvar les víctimes que encara eren vives i evitar que en les tasques de salvament no es produís cap accident.
Feia estona que hi havia hagut l’explosió i, comentant tot el que havia passat amb dos inspectors del Cos Superior de Policia, se’m va ocórrer demanar-los si havien fet inspeccionar els vehicles aparcats a la zona per comprovar si hi havia algun altre explosiu. I, no, a ningú no se li havia ocorregut.
Tot això em va venir a la memòria el dia que vaig participar en la presentació del primer Manual de l’Estat d’incidents de múltiples víctimes intencionades a la UVic-UCC a Manresa. En aquest manual s’estableix el protocol d’actuació per atendre víctimes en cas d’atemptats i s’intenta no deixar res a la improvisació, sinó que està tot molt pautat per aconseguir salvar el màxim nombre possible de víctimes, actuant amb celeritat i rigor els primers minuts, que són vitals per salvar vides, i procurant prendre tot tipus de mesures per si els terroristes continuen a l’escena del crim amb ànim de fer encara més mal.
Han passat trenta anys entre aquell atemptat a la caserna de Vic i la presentació del manual a Manresa. Les intervencions dels serveis d’emergència han millorat molt. No es poden comparar ni els recursos ni la preparació dels professionals que integren els equips d’emergència. Però, tot i així, cal estar preparats perquè el terrorisme, com es va poder comprovar l’agost de 2017 a les Rambles de Barcelona i a Cambrils, continua sent una amenaça.
Ara, al solar on hi havia la caserna de Vic hi fan una biblioteca. Però sempre més es recordarà que en aquell espai, una tarda de maig, un cotxe bomba va irrompre al pati on hi havia nens jugant.
