El virus dels nassos ha tingut efectes devastadors sobre diversos gremis, que s’ha afanyat a reclamar ajudes oficials per passar el tràngol, però n’hi ha un que no té dret a compensacions econòmiques perquè la seva activitat no és remunerada: el dels predicadors inesperats a domicili. Aquestes esforçades parelles que abans dels confinaments dedicaven el temps lliure a fer el porta a porta de la veritat salvadora amb la fe granítica per bandera. No donaré noms per no atraure l’ira de Jehovà, però els voldria referir la carta que un dia de juliol la cartera (femení de probabilitat) va dipositar a la meva bústia. Era la segona de la mateixa temàtica, i si bé la primera, ja fa mesos, explicava que les limitacions sanitàries havien impulsat l’autor a canviar el desgast de soles de sabata per l’esgotament de mines de bolígraf, aquesta segona donava la circumstància per coneguda i anava al gra del missatge missioner. Els estalvio el contingut, que poden imaginar pel que s’ha explicat fins ara i per la cita bíblica de la primera línia: «el mortal, nascut de la dona, de vida breu i plena de neguit» (Job, 14:1). En llenguatge profà, ens està dient que la vida és com l’escala d’un galliner: curta i plena de merda, però en forma de cita bíblica el tòpic fa més patxoca. Més que el previsible argumentari, m’ha cridat l’atenció l’esforç d’aquest predicador postal que, en lloc d’engegar la impressora, m’ha escrit tota la carta a mà, seguint endreçadament les ratlles de mig full de llibreta tallat amb molta cura. Tot i que nom i cognom són catalans, la missiva d’aquest home que es confessa part de les «personas mayores» és en castellà, i s’encapçala amb un «Apreciado (a) Sr. (a)», mentre que el sobre va dirigit a uns «Sres. Vecinos», seguit de la meva adreça. Me l’imagino copiant la carta un cop i un altre, en mitges pàgines de llibreta, i enviant-les a tants «Vecinos» com pugui. El meu reconeixement a la seva extraordinària dedicació. S’està guanyant el cel, perdó, el regne.