Ramon Costa, l’últim (o el penúltim, segons les novetats de darrera hora) dels quatre o cinc presidents que haurà tingut el Consell Comarcal del Solsonès en dos anys, dimitia recentment tot deixant queixes i laments rere els seus passos. Fins i tot ha plegat de conseller. L’alcalde de la vila solsonenca més septentrional i de dos-cents cinquanta habitants, la Pedra i la Coma, ha dit que no en vol saber res més. De fet, ostentava el càrrec de forma provisional per la baixa de llarga durada de l’electa i regidora de base a la capital, Sara Alarcón.

Més enllà de les trifulgues de tradició trabucaire i de la política subterrània, el veterà polític s’ha queixat de «manca d’ambient amable i respectuós», ha denunciat «desconfiances, partidisme malentès i fantasmes del passat». L’oposició l’ha acusat de desgovern, de gestió desgavellada i de fer «només de gestoria» amb els recursos assignats. Aquests sobrepassen els deu milions d’euros i en pengen algunes desenes de treballadors públics. Amb poques paraules, uns i altres han fet una fotografia molt il·lustrativa (i crua) de com es governen les necessitats properes dels ciutadans arreu.

El dimissionari és un veterà polític intercomarcal. Batlle durant vuit anys de Gironella abans de l’actual, fou un destacat líder al Berguedà d’aquella època (2003-2011). En jubilar-se de la feina professional (al sector privat) li seguia picant el cuc de la política. Ara, des del Solsonès. Però heus aquí, el que havia de ser un entreteniment plaent des d’un petit poble es va tornar un malson.

El càrrec ara és una patata calenta per als continuadors. I no s’adonen que han mostrat a la ciutadana la política secundària nua i amb totes les seves manques. Es veu en fets presents en una majoria d’indrets. Després de les eleccions, els càrrecs de govern local obtinguts en consells i consistoris deixen de fer il·lusió a força electes i quan els problemes s’acumulen al costat de les batalletes de rigor, trufades de rivalitats i travetes, tot esdevé una tasca incòmoda d’exercir. La política és descarnada i escorxa. Els ciutadans són crítics, exigents, i cal estar disponible a tothora. La càrrega és feixuga, a voltes insuportable. En la majoria dels casos els ingressos són misèrrims. Tot mesclat fa passar les ganes. Canvien treball per excuses. Els més joves perden aviat l’esperança pel somniat càrrec a la Generalitat o a la Diputació, i els més grans, a la recerca de distraccions a la maduresa, es van desinflant a cada full de calendari arrencat.

Són un exèrcit els que ho pateixen en silenci, macerant desafecció i esperant un canvi de dinàmica mai arribat. Llavors uns quants se’n van anant. S’esmunyen discretament o tot d’una fan retrunyir la porta de sortida. El «qui dia passa any empeny» es transforma en ocasions en un «ja us ho fareu». I després arriben els suplents. Sense vocació ocupen llistes electorals per raons d’amistat o relacions familiars en els llocs de no sortir. Fins que ho han de fer al pitjor moment, com els porters de reserva al futbol. I goool!