Hi ha avions i trens i cotxes movent-se cada dia en totes direccions, i agències de viatges amb ofertes tot l’any. I un pot fer el camí de Santiago el mes de març o anar-se’n al Carib en ple desembre, però la idea de viatge sempre em transporta mentalment a l’estiu. Són dues coses que en la meva imaginació van indefectiblement unides. I tant si és a un poble a tres-cents quilòmetres de casa com si és a l’altra punta del planeta, sempre associo el viatge a l’aventura. Perquè, ni que sigui a quatre hores de cotxe, qualsevol lloc que em vingui de nou em sembla un altre món. En tinc prou amb no veure cap cara coneguda, amb sentir-me foraster, amb entrar en un bar i tenir la sensació d’anar a fer una descoberta. Per això qualsevol lloc nou té un encant especial. El mateix que tenen les noies que no conec i m’agradaria conèixer, i que és l’encant del misteri que amaguen.
Sento aquesta atracció pels llocs que no conec però la sento encara molt més per alguns que conec d’haver-hi estat pocs dies i d’on sempre en marxo amb ganes de tornar-hi. La periodista de TV3 Fúlvia Nicolàs, conversant amb Xavier Grasset al «Més 324» sobre el seu llibre Zugunruhe: Anhel de Nord, parlava dels seus rituals viatgers i explicava dues de les seves dèries. Escoltant-la sentia com si estigués explicant les meves. Parlava de la necessitat que tenia de tornar als llocs on ja havia estat abans, de recordar els locals on havia entrat, d’apreciar-ne els canvis... I parlava també d’una altra sensació que li sobrevenia d’una manera repetida en els seus viatges: el fet de creure que en un lloc i en un altre i encara en un altre de més enllà, seria on ella se sentiria realment feliç si hi visqués tot l’any. I entenia –i entenc– que tants no poden ser i que tot és una fantasia, però any rere any, a cada viatge, se m’acut que hi ha molts pobles i moltes ciutats on tot és més agradable i on deu fer de més bon viure que en aquesta meva, on porto tota la vida empadronat. Soc prou conscient que, si hi visqués d’una manera fixa, qualsevol d’aquelles ciutats m’acabarien caient al damunt com una llosa i em sentiria atrapat en un espai que em semblaria tediós. Però quan m’hi moc com un transeünt i en començo a conèixer alguns topants, marxo amb el desig de tornar-hi. Després, quan soc de nou a casa, si un dia sento a parlar d’aquells llocs a les notícies o els veig situats al mapa del temps, sento com si fossin una mica meus i penso en la pròxima vegada que hi viatjaré. Que serà, segur, un altre estiu.
