Aquesta setmana el Govern autonòmic s’ha reunit amb el Govern central a la taula de les vanitats, tantes expectatives que havíem posat en l’espectacle, per acabar amb l’ampliació de l’aeroport del Prat. Deixant de banda consideracions essencials com les mediambientals, no crec que n’hi hagi per fer enlairar coets i posar-se medalles tenint un país, amb gairebé dos milions de persones en risc de pobresa o exclusió social, que pretén fer bandera d’una inversió de mil set-cents milions a deu anys que ens ha regalat l’amo però acabarem pagant nosaltres. Només en aquest període de temps, Espanya ens haurà robat dos-cents mil milions i el nostre aeroport en guanyarà cinc mil perquè se’ls emportin a Barajas, com a màxim em venen a la memòria les medalles del Màgic Andreu, aquelles que feien riure.

La Catalunya profunda, aquesta que darrerament va homenatjar la regidora barcelonina dels comuns asseguda damunt d’una bala de palla amb posat de choni urbana –la que l’amic Pep, el de la columna d’aquí al costat, va deixar retratada diumenge passat–, s’ho mira amb incredulitat i tota la indignació continguda, no sé per quant de temps, que li atorga l’experiència d’haver de viure amb una xarxa de rodalies amb què tardem el mateix per anar a Barcelona que el que tardàvem als principis de la història del ferrocarril. Mentrestant, els nostres governants, inclosos els que aviat obliden aquesta Catalunya Central, profunda i ombrívola d’on han sortit, integrats al ramat del partit i practicant el trist silenci dels anyells, confonen el pensar en gran amb pensar en la gran ciutat ben acomodats en els efectes devastadors del centralisme, que són els mateixos a Catalunya que a l’Estat espanyol i a la Xina comunista.

Que vagin fent el seu circ, però que no ens demanin als catalans profunds que fem de clowns quan haurien de saber que el nostre fort són les acrobàcies i el trapezi, no ens hem passat els darrers anys fent els números de desobediència civil més grans d’Europa perquè ens tractin com el parent al qual li demanen la parcel·la per fer la costellada del diumenge. Malament si no veuen que aquesta Catalunya, que no té ni l’esperança d’un traspàs immediat i efectiu de rodalies, que es mou amb un sol tram de via per a dues direccions o una trista parada de bus a molts dels seus pobles mentre l’altre parla de grans infraestructures i connexions amb noves línies d’AVE, ni dorm a la palla ni és una Catalunya de palla. Tenim memòria i veurem què passarà quan la totpoderosa metròpoli i els seus manaires s’adonin, per molta pista que tinguin, que si nosaltres no empenyem l’avió, no s’enlaira. Tampoc seria la primera vegada que si el client no està content amb l’atenció rebuda per la tripulació, decideix canviar de companyia.