De tots els aniversaris, n’hi ha un d’especial: el dels 18 anys. Què recordeu del 18è aniversari propi o dels fills? Si s’intenta que sigui memorable, una forma pot ser enterrar una càpsula del temps anys abans per desenterrar-la el dia assenyalat. Hi ha persones que tenen molta traça amb els regals. No és el meu cas. Després del pastís, s’agafa una aixada i cap al lloc. Aquí poden començar les dificultats perquè el terreny canvia si, per exemple, va ser dipositada el 2013. Quan pica metall contra metall, el tresor ha estat localitzat. Malgrat que la caixa metàl·lica s’hagi embolicat amb capes i capes de plàstic, les arrels es poden haver obert camí fins al més mínim espai de l’encaix de la tapa amb el pany, com si busquessin la clau. Un cop oberta, emergeixen objectes que semblen llunyans, de mida petita, com si no fossin de la mateixa persona, tot i tenir la prova de càrrec allà mateix. Retalls de diari amb notícies estimades. Fotografies, algunes de persones que ja no poden assistir a l’esdeveniment, però que hi seran sempre. Objectes que són recuperats per mans molt més grans. Una experiència (com es diu ara) barata però que no té preu.
Els 18 anys són una fita per comprovar com pinta un panorama que sona bé quan toca amb la guitarra cançons de Johnny Cash i els Pixies. Quan gaudeixes junts del cinema de David Lynch o de qualsevol interpretació de Bill Murray. Quan el trobes mirant en silenci àlbums de fotografies familiars. Quan se’n fot de les teves preocupacions i diu que no n’hi ha per a tant. Jugant a matisar posicions maximalistes aprenem mútuament. Si s’és conscient que els joves porten posat de sèrie el sentit de l’humor i els vells la mala llet, perquè ja no són joves, l’entesa és més fàcil. Tractem amb joves als quals els agrada ser a les converses on es talla el bacallà, que valoren que se’ls tracti d’igual a igual i que no se’ls exclogui. Si tens sort, entenen fins i tot el que no els expliques. Pell a pell, fruint i lluitant junts et trobes fent camí amb algú més alt que tu, discret per naturalesa. Prim, morè d’ulls verds. Astut, de posat seriós i tranquil amb una intensa mar de fons que va prenent forma amb cada batec que, si pares l’orella, ressona com una onada. La porta del cel, de Michael Cimino, ha estat la darrera pel·lícula que hem vist junts. Fracàs en la seva estrena, responsable de la fallida de la United Artists, és un film excel·lent. Un western de veritat que demostra que les millors històries no són les més taquilleres sinó les que es recorden amb afecte i enyorança per la satisfacció que suposa cada minut del metratge.
