Els biliosos de Biles

Em jugo el fill primogènit que mai vaig tenir que si la retirada de Simone Biles l’hagués protagonitzada un home blanc, avui estaríem llegint-los, a tots els columnistes d’extrem centre, articles amb prosa engolada en els quals parlarien dels herois derrotats, els bells vençuts, el gal moribund i l’èpica del fracàs. Cap humorista de pa sucat amb oli –alguns estan entossudits a convertir «humor català» en un oxímoron– acusaria l’esportista d’haver-se retirat per un problema a la pròstata. No veuríem gurus variats pontificar sobre la cultura de l’esforç i sobre excessos d’emocionalitat –una emocionalitat, per cert, que va estar del tot absent en la roda de premsa de Biles, que racionalment va presentar la seva retirada com un favor a les possibilitats de medalla del seu equip–. Perquè cap d’ells ho ha fet, per exemple, quan McEnroe cridava al jutge de pista o Djokovic, el negacionista de la covid, bocamoll i rei de les fugides cames ajudeu-me, tenia misterioses lesions el dia abans d’una final. Això de criticar l’emocionalitat per desvirtuar el discurs té fins i tot un nom en anglès, el tone policing, i no deixa de ser una basta fal·làcia argumentativa que es fa servir contra grups minoritaris per fer-los callar.

Tots aquests campions de les gestes èpiques de Varon Dandy i cigaló, que s’omplen la boca parlant de pressió i de valors esportius (tot i que el més semblant que practiquin un esport olímpic és la barra fixa mentre veuen Messi marcar gols en una tele) són, per desgràcia, els que s’han erigit des dels seus púlpits en àrbitres de l’èxit o el fracàs en la nostra societat. Els que validen la idea que la vida és una competició contínua que només es guanya amb l’or metafòric o real, i que aquest queda reservat a valors que creuen masculins. Són pobres homes, per molt que siguin milionaris en bilis.