Ja em perdonaran, però allò més greu que està passant aquests dies és la discrepància interna, externa i virtual del Govern i els partits que li donen suport sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat. Ho diu i ho escriu tothom, però ells van a la seva fent visible el concepte de transparència que els anima. Lamentable.

Salvant totes les distàncies i circumstàncies que diferencien els casos, amb molt de dolor pel que els pugui passar als ànecs de la Ricarda si s’acompleixen les promeses de Sánchez (ha!) sobre la polèmica ampliació, no puc deixar de recordar el jardí en què ens vam posar la gent del Bages el 2004 amb l’anunci de construcció d’un centre penitenciari a l’entorn de les Torres de Bages, al terme de Sant Joan de Vilatorrada. La Plataforma Respectem el Pla de Bages va fer una feinada incommensurable en la denúncia de l’especulació urbanisticoeconòmica que hi havia darrere el projecte, i l’atemptat mediambiental que patiria la zona si s’executava. Els alcaldes socialistes de Manresa i de Sant Joan es van manifestar contraris al projecte que empenyia el govern tripartit del president Maragall. Els veïns de Pineda de Bages van moure cel i terra en contra de la presó. Mobilitzacions populars, anunci de boicots i tot el que el moviment cívic és capaç d’enginyar no van impedir la construcció de Lledoners. És a dir, el Govern va governar i, malgrat totes les oposicions, el 2008 es va inaugurar el centre penitenciari. Deu anys després, la solidaritat amb els presos polítics l’ha convertit en un espai emblemàtic. Costa de dir, però en les estructures d’estat també hi deuen haver centres penitenciaris.

Com els aeroports. Per què es va ocupar el Prat, si no? I si ara guanya dimensió en el context internacional, no seria més significatiu l’impacte informatiu de l’ocupació? El Govern que s’aclareixi internament, però la població també ha d’afrontar i assumir les contradiccions en temes que condicionen el futur. Per exemple, la desitjada sostenibilitat energètica. Tips de reclamar energies alternatives a les nuclears i els combustibles fòssils, ara resulta que els camps fotovoltaics i eòlics fan lleig el paisatge que volem verd i blau. Especulació a banda, és clar. L’opció és fer un referèndum per cada discrepància? Lledoners hauria tingut el mateix final que l’enderrocament del teatre Conservatori? Llegeixo que Colau promet referèndum per les olimpíades del Pirineu, però no en vol per a temes barcelonins i no es talla un pèl quan diu que ara no toca fer-lo sobre l’autodeterminació de Catalunya.

En fi, si voleu entrar en un altre jardí perillós, imagineu que algú recuperi el projecte (2005) de l’aeroport de la Catalunya Central, ara com a alternativa a l’ampliació del Prat...