Turull, Borràs, Canadell, Nogueras i Artadi, si bé l’última abandona el grup per tenir alguna opció a Barcelona. Vet aquí el quintet que toca la marxa fúnebre del Govern Aragonès amb la partitura de la festa major de la independència exprés.

Per a fortuna del seu partit, el no surrender de Puigdemont s’ha reconvertit en un molt més ambigu i innocu ho tornarem a fer que no caduca fins d’aquí a uns quants segles. Això del no surrender, en canvi, implicava la traïció neoautonomista al fangar en el qual xipollegen els Puigneró i Giró, indistintament i en comandita amb els consellers d’ERC.

L’oposició de casa combina la megafonia catastrofista amb uns prudentíssims i immòbils peus de plom. No obstant, és l’única amb una certa capacitat desestabilitzadora, tot i que no la pensen exercir. La seva munició es concentra contra la taula de diàleg, tot i que l’acord del seu vicepresident sobre l’aeroport no hauria estat possible sense diàleg.

La qüestió, per a la fanfàrria del quintet, és repicar radicalisme sense abandonar la processó en què els seus companys es troben tan còmodament instal·lats, tots encantats fent anar els ressorts i les palanques del petit poder autonòmic de consolació. El pas de la megafonia a l’acció comportaria, no la ruptura amb Espanya, sinó la partició de JxCat, la sepultura política de Carles Puigdemont i qui sap si la resurrecció d’Artur Mas. Tot a canvi d’endinsar-se pel túnel de la impotència.

Amb l’establishment encantat pel diàleg, l’oposició socialista desactivada des de la Moncloa, l’altra exercint de comparsa a l’exhibicionisme de galeria de Laura Borràs i l’oposició veritable, la d’estar per casa, anant d’excursió per casa, clamant contra la televisió de casa i saludant des dels ponts de casa com herois de còmic, l’estabilitat i la calma estan assegurats. També el plat a taula, tot i que no contingui la ració volguda de bons aliments sinó només tristes engrunes com l’aeroport, les beques o qui sap si Rodalies.