En els propers Jocs Olímpics, començant pels d’hivern que se celebraran el mes de febrer de l’any vinent a Pequín, es podria instaurar el Dia Sense Banderes per rebaixar aquest afany malaltís de mesurar els resultats dels atletes com una contribució a la grandesa de la pàtria. I potser així aprendríem a fer de la contemplació de la pràctica esportiva un plaer en si mateix i apreciar fins i tot la bellesa intrínseca en la tragicomèdia de les medalles de xocolata, la bella metàfora de l’infortunat que arriba quart a la meta i es queda sense podi, medalla, bandera ni –èxtasi suprem– la interpretació de l’himne d’un estat nació que no has triat però que assumeixes com si res perquè, al capdavall, és el més normal del món alegrar-te del triomf d’algú només perquè la seva mare el va parir en el territori marcat a foc per les mateixes fronteres que et controlen a tu. Es tracta d’ignorar el medaller i assaborir la intuïció del golfista que ha de treure la piloteta d’un búnquer d’arena, la tensió del davanter que s’enfronta a un penal decisiu, l’estratègia del ciclista que sobre el peraltat del velòdrom ha de decidir si arrenca ara o un segon més tard, el control del pols de l’arquer que mira a la cara de la impertèrrita diana, l’habilitat majúscula de l’skater que salta amb una fusta amb rodes com si fos el més normal del món o la lluita agònica del corredor que voreja el límit de la seva resistència. Independentment de l’escut que porti a la samarreta. L’esport és tan meravellós sense afegits identitaris que, si el volen conèixer a fons, no els decebrà. I llepin-se els llavis de gust amb les medalles de xocolata. El quart també és un campió.