Segur que molts lectors de Regió7 han sentit a parlar de Carl Sagan, un cosmòlog que va guanyar molta popularitat durant els anys 80 del segle passat, gràcies a la guardonada sèrie televisiva «Cosmos» de la que va ser narrador i coautor. En canvi a molt poca gent li sonarà el nom de Lynn Margulis, que a banda de ser l’esposa de Carl Sagan, va ser una destacada biòloga nord-americana, considerada una de les més destacades figures en el camp de l’evolució biològica. En els anys cinquanta, Margulis va trobar les bases per elaborar la seva teoria sobre l’origen de les cèl·lules complexes, una teoria que complementava i, en alguns aspectes, contradeia el paradigma evolutiu de la supervivència del més apte en la lluita pels recursos, basat en L’origen de les espècies de Charles Darwin.

L’element disruptiu de la teoria de Margulis, que contradeia la teoria darwinista de l’evolució, és que la força fonamental que impulsava l’evolució no era només la competència pels recursos, sinó també la cooperació. Concretament, Margulis afirmava que l’aparició de les cèl·lules eucariotes que formen els organismes complexes, va ser possible gràcies a la cooperació entre cèl·lules més senzilles, les procariotes, que es van integrar en una relació de benefici mutu anomenada simbiosi. Si aquesta cooperació no s’hagués produït avui no hi hauria sobre el planeta Terra ni plantes ni animals. Jo no hauria escrit mai aquest article i tu, benvolgut lector, tampoc l’hauries pogut llegir. Tota la vida terrícola estaria reduïda a un conglomerat de bacteris.

L’evolució que es va iniciar amb aquest acte de cooperació entre cèl·lules, ha posat a l’homo sapiens al cap damunt en la capacitat d’administrar la totalitat de la biosfera, però pel camí hem perdut el sentit moral que ens exigeix l’exercici responsable del nostre poder com a espècie. Al llarg dels darrers 12.000 anys, des del Neolític i, amb més intensitat, des de fa uns 200 anys, hem confós el progrés humà amb la competència entre nosaltres per l’explotació dels recursos naturals. Però cada vegada està més clar que hem d’imaginar altres futurs. La crisi de la covid ha estat un avís, com ho son els cada vegada més freqüents i devastadors fenòmens meteorològics extrems.

Hem d’entendre que no es pot funcionar a llarg termini sota el paradigma de que el món existeix per a us i consum d’una sola espècie que a més només beneficia a un part molt petita d’ella. El món necessita funcionar sobre la base d’una xarxa d’aliances i relacions de cooperació. Encara que en percebem con individus, des del mateix moment del part sobrevivim gràcies a la cooperació amb altres persones, amb altres espècies i amb diverses tecnologies. El nostre cos i la nostra identitat, no son independents sinó que formen part de trames d’éssers i coses que depenen els uns dels altres. És necessari que aprenguem dels nostres errors en el passat per poder respondre als aclaparadors reptes de la nostra època, com son les conseqüències del canvi climàtic, les crisi de salut, la pobresa, la desigualtat i l’amenaça de l’autoritarisme.