Lamentablement, i mentre no tinguem el valor i la intel·ligència de moure peça d’una manera decidida i efectiva, els catalans que no volem ser súbdits d’un estat agressiu amb la diferència i ineficient, haurem de seguir observant el trilerisme i la picaresca clàssica de tots els governs espanyols, per no moure mai peça, a banda de la ingenuïtat dels nostres representants i, a més, amb la prepotència clàssica de qui sap que té la clau de la caixa i la força de la repressió. Ho acabem de veure en les reunions bilaterals Estat-Generalitat per negociar traspassos i inversions. Fum i res més.
L’any 2017 hi ha haver, però, un moment en què, poc o molt, aquest Estat tremolà, arran del referèndum de l’1 d’octubre. I sembla que, a més de la repressió, es va activar internament alguna proposta per reconduir la situació a nivell de reforma constitucional. Tot, però, a la manera «lampedusiana»: si volem que tot segueixi com està, cal que tot canvïi. Només formalment, és clar. És la tàctica empesa pels interessats en seguir gestionant el poder polític i econòmic.
El periodista i analista de l’actualitat Jordi Mercader, que presumeix de tenir contactes polítics d’alt nivell, ha escrit un llibre titulat El pla Necker. Una via d’urgència per fer l’Espanya federal, editat per Comanegra. Mig ficció i mig realitat, explica com el rei va plantejar, discretament, que alguns estudiosos assagessin una proposta de reforma del model d’estat. Així s’estudia com es podria arribar a una constitució de tall federalitzant, sense posar mai en perill la «sagrada» unitat d’Espanya. L’obra és de bon llegir, perquè tècnicament allò que proposen els membres d’aquesta comissió secreta està ben argumentat. Tant és així que podria ser una via transitable vers una reforma federal. Però, ben mirat, no hi ha voluntat de que sigui realment així. Pura teatralització. És lògic si ens posem a la seva pell perquè el seu statu quo se’n va a fer punyetes, encara que sigui parcialment. És curiós, per altra banda, veure com en els debats reflectits al llibre hom ensopega tothora amb la mateixa pedra: no es vol de cap manera que les nacions històriques siguin políticament un poble diferenciat que tingui plena llibertat d’autodeterminació. Un mur infranquejable per a la seva mentalitat!
Per això gent com l’historiador Jordi Serrano, rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, militant de l’històric PSUC i fervent convençut de la solució federal, ha acabat convençut de la seva inviabilitat pel tarannà espanyol, tant de dretes com d’esquerres. Ho exposa molt bé a Carta a un republicano español. La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España (ed. Bellaterra), on conclou que el federalisme, quan no aconsegueix el dret d’autodeterminació per les vies raonables i democràtiques, explora altres possibilitats. I ell s’ha acabat fent independentista per manca d’alternativa real.
