En la guerra ideològica entre l’independentisme i l’espanyolisme, liderats –agradi o no– pel govern català i espanyol respectivament, la part unionista ha concentrat esforços en dos fronts: l’identitari i l’econòmic. En el primer cas, mirant de reforçar el vincle entre sentiment nacional i opció política (Com que em sento espanyol, vull continuar al Regne) i així conservar, com a mínim, l’actual empat tècnic.

En el front econòmic, en canvi, l’espanyolisme parteix de posicions molt més dèbils: el dèficit fiscal (que afecta a tots els ciutadans dels Països Catalans sud-pirinencs, votin el què votin), la desinversió estructural (que també afecta a tothom), la comparativa amb Madrid (amb l’AVE com a paradigma) i un model econòmic espanyol que ens situa líders invictes d’Europa en atur.

Des del 2017, però, l’espanyolisme s’ha esforçat a donar la volta a aquests arguments mirant de vendre la idea que Espanya potser no és el paradís, però la independència seria la ruïna segura. Per això l’absurda insistència a afirmar que una república catalana quedaria per sempre fora de la UE, per això la fugida (més nominal que real) d’empreses, per això el rei d’Espanya al costat del president de SEAT, per això la gestió centralitzada dels Fons Europeus...

I per això –i aquí volíem anar a parar– l’operació Aeroport, venuda com a una decisió tècnica d’una empresa público-privada però en realitat i sobretot una astuta operació d’estat. Un win-win (si ningú hi posa remei) pel govern Sánchez i l’espanyolisme. Perquè si la Generalitat accepta la proposta, amb les molt mínimes correccions que AENA està disposada a acceptar, s’estarà empassant un projecte que xoca amb un dels valors bandera del govern, el verd, i estarà avalant indirectament la titularitat i model AENA tantes vegades qüestionat. Però si rebutja el projecte, si renuncia als 1700M que AENA diu estar disposada a invertir, ràpidament sortiran els Salvadors i cia a insistir en el seu leitmotiv preferit: l’independentisme és contrari als interessos reals de la gent, ens evoca a la decadència i ens porta encara més atur i pobresa. Amb l’inri afegit d’acusar al Govern i a l’independentisme d’afavorir Madrid cedint-li la quasi-exclusiva dels vols intercontinentals amb sortida o destí al sud-oest d’Europa. I és que, certament, poques emissions de CO2 ens estalviarem si els vols que podrien sortir de Barcelona ho fan des de Madrid, Frankfurt, Amsterdam o Doha. La reducció de trànsit aeri, que tots els científics especialitzats en l’escalfament planetari exigeixen, ha de ser global i generalitzada o no servirà de res.

Mal si fas, mal si no fas . D’aquesta, l’independentisme (el que governa i el que viu a la oposició) i la societat catalana per extensió n’ha de sortir amb una idea clara: amb el no i prou no anem enlloc. Calen sís –és a dir, alternatives– potents i creïbles, que ens permetin afrontar jugades com aquesta amb algun bon trumfo a la mà.