Si pogués deixaria l’empresa i em convertiria en pastor», em confessa un comptable que fa anys que ocupa el mateix càrrec. La mirada se li il·lumina en imaginar-se com seria una vida més enllà de l’oficina, en algun prat verd, aïllat del brogit i el ritme accelerat de la ciutat. «I doncs, per què no ho fas?», li pregunto de forma ingènua. «El meu tren ja ha passat», assegura. Què li fa pensar que per la seva andana ja no circularà cap més tren? A partir de quin moment va deixar de veure el futur com un lloc on projectar els somnis?
Quan som joves visualitzem una xarxa de ferrocarrils quilomètrica al davant. Les vies encara estan per estrenar i els trens romanen pacients, a l’espera de començar el recorregut. En aquesta època, se’ns convida a fantasiejar amb el tipus de comboi en què ens agradaria viatjar. N’hi ha que somien amb un tren d’alta velocitat, d’altres amb una vella locomotora i alguns amb un funicular capaç de pujar muntanyes escarpades. Tant és quina sigui l’aspiració, el futur es contempla com un terreny per conquerir, on totes les opcions són possibles. Però el que ningú explica és que, potser, quan ens trobem a la meitat del camí, ens enamorarem d’altres rutes ferroviàries o ens adonarem que hem pujat al vagó equivocat. Aleshores tindrem l’oportunitat d’encarrilar nous itineraris?
A la nostra cultura és difícil desviar-se del camí quan el tren es troba en marxa. El vehicle guanya velocitat i la possibilitat d’abandonar-lo cada vegada és més remota. Molts diran que el motiu principal que ens frena a l’hora de saltar és la possible falta de llibertat econòmica, sovint acompanyada d’unes circumstàncies personals desfavorables. Però el marc social on ens movem també influencia. Als joves se’ns convida a imaginar, mentre que les il·lusions dels adults es menyspreen. A mesura que passen els anys, les oportunitats de començar de nou es redueixen, en bona part, perquè la majoria de plans d’estudis són difícils de compaginar amb una jornada laboral i moltes empreses són reticents a contractar persones d’una certa edat. Tot plegat fomenta una actitud conformista, amb la que deixem de descobrir paisatges diferents.
L’estructura d’una societat no es canvia d’un dia per l’altre, però potser una forma de començar seria donar més protagonisme a les excedències, fomentar els intercanvis a l’estranger entre empreses o fer més accessibles els estudis als treballadors. D’aquesta forma, potser mai tindríem la sensació de deixar d’aprendre, hi hauria més comptables fent de pastors i més pastors fent de comptables i la vida no se’ns faria tan curta.
