Aquest és un article desfasat, ho sé, però no em podia estar d’escriure sobre el tema i, la setmana que ho havia de fer (finals de juliol), parlar de focs i de pagesia em va semblar més urgent.

Però em vaig prometre que l’anacronisme de la federació noruega de handball platja no s’escapava d’una estripada ràpida en aquest modest article. La prohibició a què l’equip femení pogués jugar el campionat europeu amb pantalons i samarreta, enlloc del biquini imposat, em sembla per sucar-hi pa. Bé, més aviat llastimós. Faig el matís de l’equip femení, per si algú amb el lliri a la mà pensava que la prohibició era per a tots els equips. Però no, que sapiguem, els homes acostumen a poder-se vestir com vulguin perquè, en el cas de les seccions masculines, la ciència no ha identificat limitacions biomecàniques per a la pràctica esportiva així com tampoc sobre el tipus de roba que limita els moviments que ha de fer el cos i per poder-se moure facilitant la pràctica esportiva (la que sigui).

En el cas de les dones, però, sembla que hi ha alguna mena de limitacions que fan que l’esport no es pugui practicar amb la mateixa excel·lència sense ensenyar una mica de pit i cuixa. Lamentablement llastimós.

I per alegria de totes, l’equip es va plantar i va oposar resistència, tot i que els van imposar una multa. Tristament llastimós. I ha planat als JJ.OO de Tòquio una amenaça de desqualificacions per a casos similars. La sanció és aquesta perquè saben sobradament que, en cas d’amenaça econòmica, els partits es jugaran amb pantalons (o amb el que vulguin les seves esportistes). De fet, la cantant Pink ja va sortir animant a l’equip noruec a la rebel·lió, i anunciant que pagaria amb gust les multes que els fossin imposades.

Penso que estaria molt bé fer veure als mandataris esportius de totes les federacions i als organitzadors de les competicions esportives de més alt nivell mundial, que farien molt millor la seva feina si es mostressin públicament tal i com van arribar a aquest món (només amb corbata, llisa preferiblement). Potser així prendrien consciència de les estupideses que defensen i promouen, i estarien més per l’esport. I per defensar l’esport femení, i ajudar a situar-lo al nivell (esportiu) que li pertoca, sense que en les derivades del seu espectacle hi hagin d’entrar estratègies més pròpies de Chicho Ibáñez Serrador, que de dirigents esportius com cal. I potser anirien més ràpid a adonar-se’n si comencessin a incorporar dones a les seves cúpules directives. Queda apuntada la idea.

Ara m’agradaria pensar en què passaria si la federació de bàsquet obligués als homes a lluir malles, enlloc dels amples pantalons que porten; o bé tots els tenistes a vestir amb eslip i sense la part de dalt. Des del punt de vista anatòmic, segur que la pràctica esportiva seria més perfecta, oi? Doncs quan això passi, que les noies vagin en biquini. Mentre això no passi, ens volem vestir com ens passi pels pantalons.