En la famosíssima escena a l’inici de Trainspotting, el ionqui Mark Renton, interpretat per Ewan McGregor, fuig corrent de la policia amb una tele sota el braç. La seva veu va recitant un monòleg sobre escollir una feina, béns de consum, programes de televisió, alcohol... i acaba concloent que per què triar una vida. Sense arribar al seu nihilisme, cal preguntar-se per què treballar tant quan el resultat dels nostres esforços està tan mal repartit. No m’ho invento: Espanya va ser el primer país a implantar la jornada laboral de vuit hores, al principi del segle XX; treballem de mitjana 2,2 hores més a la setmana que els alemanys, però la nostra productivitat està diversos punts per sota de l’europea. Augmentar la productivitat –tot i que aquesta ja hagi augmentat en diversos ordres de magnitud des de principis del segle XX– està molt bé sobre el paper: les empreses creixen, s’afavoreix –en teoria– la plena ocupació i l’economia és més competitiva. Però una cosa és dir i una altra molt diferent és fer, i els beneficis d’aquesta productivitat es reparteixen desigualment per barris.

4,7 milions d’espanyols no poden permetre’s aquest any una setmana de vacances fora de casa. El dret al treball digne és també el dret al descans, un dret que, per cert, no és ja que estigui recollit a la Constitució, sinó que figura fins i tot en la Declaració Universal dels Drets Humans. Però generalment se li presta poca atenció perquè això implica remoure vespers diversos, des de la distribució de la riquesa (començant pel salari mínim) a la de les hores de treball de cures a la llar –vaja, aquesta maleïda mania que tenim les dones amb la conciliació–; des del decreixement, a través d’un replantejament seriós sobre la necessitat i la possibilitat de créixer sense límits, fins al debat de la creació d’una renda bàsica universal que garanteixi el pa perquè també puguem accedir a les roses. I n’hi ha molts més.

A més, la identificació del descans i l’oci amb el consum ens diu molt de les arrels del problema. Quan l’urbanisme d’una ciutat no ofereix cap altre lloc per asseure’s que la terrassa d’un bar, o quan l’entreteniment es redueix a pa i circ de pagament, o quan es fa que les ciutats assumeixin totes les externalitats negatives d’un model de turisme alhora elefantíac i precari, no podem parlar de garantir cap dret, i menys que cap, el del descans i l’oci.

El gendre de Marx, Paul Lafargue, va escriure ja en ple segle XIX un assaig amb un títol tan provocador com la seva tesi. A El dret a la mandra Lafargue defensava «el somni de l’abundància i el plaer, de l’alliberament de l’esclavitud del treball». Al pobre Lafargue li va caure l’etiqueta de marxista utòpic, però el cert és que un altre pensador, l’insigne Cantinflas, reivindicaria mig segle més tard les tesis lafarguistes amb un argument irrefutable: alguna cosa dolenta deu tenir la feina o els rics ja l’haurien acaparat. Amén.