No li agrairem mai prou a en Daniel Fernández que proposes a Pere Navarro que en Maurici Lucena fos el seu número dos a la candidatura al Parlament del 2012. La seva aparició a l’escena política ve acompanyada d’una anècdota molt divertida. Com de costum, eren altes hores de la nit d’un divendres quan en Pere Navarro va anunciar, a la reduïda comissió de llistes del PSC, qui seria el seu número dos. A l’explicar el currículum el va presentar com a membre de l’Agència Espacial Europea, encara no havia arribat a Manresa, que rebo la trucada d’un company que em diu si «és veritat que portem de número dos un astronauta». Unes quantes hores després, en entrar a la sala Ernest Lluch, on es feia el Consell Nacional del PSC, tothom parlava de l’astronauta, fet que li significa el sobrenom.
Ves per on, la seva tornada a l’escena política catalana ha vingut també per l’aire, aquesta vegada pels avions, ell ha estat, com a president d’AENA qui ha posat sobre la taula la necessitat de l’ampliació de l’aeroport Josep Tarradellas-el Prat. Quina joia tornar a debatre de les coses que resulten habituals arreu del món. Tornem a parlar de com volem el futur, el futur real. De si l’economia verda és incompatible amb la mobilitat. De com fer-la més sostenible, de si volem un hub intercontinental o un aeroport de baix cost. Estem parlant de si volem donar l’empenta definitiva a l’aeroport o el volem tornar a empetitir de mica en mica, i deixar d’existir al mapamundi de la navegació aèria. Per fi parlem de projectes difícils, arriscats i quantiosos. Però reals.
Aquella reunió bilateral pensada pel Govern de la Generalitat per presentar als catalans com un nou fracàs, per enfonsar-nos una mica més en la depressió col·lectiva, gràcies a «l’astronauta» s’ha convertit en un apassionant debat sobre la Catalunya que volem. La real, la de debò, de com encarem la sortida de la situació actual i de quins instruments donem a les nostres empreses perquè siguin competitives.
Si t’atures i et poses a pensar en els milions i milions d’hores que hem dedicat a l’estèril debat sobre el suposat dret natural que tenim els catalans a autodeterminar-nos, els milers i milers d’oportunitats perdudes per millorar el present, si les ingents energies de tota mena dedicades al gran somni les haguéssim esmerçat en qualsevol altra utopia universal avui seríem l’enveja del planeta. Per desgràcia som vistos com uns insolidaris. Nosaltres, que tenim el gran recapte de La Marató de TV3, nosaltres que ens oferim voluntaris per acollir a tots aquells a qui arreu posen pegues. Nosaltres que denunciem tots els opressors, els altres ens veuen com uns interessats. L’any 2017 el màrqueting internacional va funcionar, però el no poder alimentar la bota d’on sortien els diners per comprar voluntats, ha anat posant al descobert l’autèntic objectiu de certs personatges, que no ha estat altre que mantenir-se al poder.
Gràcies, Maurici, per fer-nos discutir de coses que valen la pena. Gràcies per fer-los treballar.
