Camino perquè no puc aturar-me. Si m’aturo cauré i em pelaré els genolls amb les pedres escairades, i si m’esgarrinxo m’hauré de desinfectar la ferida i no porto farmaciola. Arrossego ben poca cosa, avui. Una motxilla amb una ampolla d’aigua que el sol ha escalfat. Quaranta-dos graus de temperatura. L’aire crema i el cel, què li passa avui al cel, és com si el vent m’hagués dut tota la sorra del mar que enyoro i, en comptes de deixar-la anar, se l’ha quedada allà dalt, en suspensió, i ha transformat el cel en sorra, en terra, i la llum s’ha tornat de color groc pàl·lid. El món capgirat. Del revés. Potser era així abans, a l’inici de tot, quan encara no hi érem. O ha estat així en ocasions puntuals, al límit. Ens agrada pensar que som els primers d’arribar-hi. Aventurers. Descobridors. I l’únic que fem és continuar.

Per això camino

Camino sense aturar-me enlloc i ho faig per por d’enfonsar-me entre les pedres que cremen. És d’una felicitat cruel adonar-se que és improbable que la vida em regali molt de temps més sense prendre’m res del que tinc ara, i abraçar-ho tot alhora, alineat, i en l’ordre vital perfecte. Al davant el que va al davant, al darrere el que va al darrere, i al mig tota aquesta volatilitat que trampejo cantant paraules d’altres. És tan llarga la vida adulta que gairebé he oblidat els estius d’infantesa, van ser pocs i curts i fugen a tota velocitat.

Per això camino

Dic gràcies en veu baixa. Gràcies, gràcies i gràcies. I no sé a qui li dic ni a què. Potser perquè puc ser aquí en aquest moment just de la història, perquè el cansament i el mal de genolls i cames em diuen que respiro, que encara soc viva, que formaré part dels records d’altres. Desconec com hi entraré, si amb alegria i per la porta gran o amb tristesa i d’esquitllada, ni si seré qui volien trobar-se, si compliré expectatives. La calor m’ennuvola la vista. La roba se m’enganxa al cos. Esquivo totes les ombres com procuro evitar la covardia. Conec els arbres del camí, anticipo les pedres que em trobaré al revolt següent i el camp acabat de segar que em meravella cada vegada que el veig. Sé que amaga una història pendent d’explicar però no sé quina. No he plorat per la marxa de Messi del Barça però seria absurd obviar que forma part de la nostra història col·lectiva. Només he vist un partit de futbol al Camp Nou i casualment va ser abans de la pandèmia, l’última vegada que l’estrella va fer un gol amb públic assegut a les grades. I els fets transcendents avancen de bracet amb els intranscendents i quotidians, junts es barregen i m’empenyen a cercar escletxes de llum on sembla que només hi ha foscor. Per això camino.