Fa uns dies, vam sortir a donar el volt com qualsevol altra tarda. En girar a la cantonada, un noi davant nostre va decidir que la paperera era massa lluny i va deixar anar a terra el paper que duia a les mans. Al meu entendre, de forma amable, li vam fer el comentari que potser el seu gest no havia estat el més indicat i que podria recollir el que havia llançat i posar-ho al contenidor. El final de la història no serà cap sorpresa. Vam sortir fastiguejats i insultats i el paper, a terra.

Seria ideal si la història fos una anècdota i un cas aïllat, però, malauradament, no és així. Fa setmanes que diversos usuaris a través de les xarxes socials posen de manifest, per qui no ho hagi vist tot passejant pel carrer, que hi ha alguns racons de la ciutat de Berga que són petits nius de brutícia.

L’incivisme d’alguns ciutadans incapaços de complir la normativa del porta a porta fa que tinguem algunes parts de la ciutat realment llastimoses. Sense anar més lluny, l’entrada sud a la ciutat dona la benvinguda a les persones que arriben amb una illeta en forma d’abocador a l’aire lliure digna de menció.

Podríem fer una llista amb altres exemples i aquesta columna ens quedaria petita. En els últims 4 dies, aquest mateix diari publicava la notícia que el primer cap de setmana amb noves restriccions a la riera de Merlès va tancar-se amb més de 100 denúncies. I el portal Nació Digital es feia ressò del malestar que hi ha a Puig-reig per les constants bretolades que posen en risc la convivència i generen malestar entre els propis veïns.

Crec que estarem d’acord que alguna cosa no funciona. Però, personalment, no podria dir on falla el sistema, i encara menys com es podria capgirar la tendència. Hi ha algun sociòleg a la sala? Culpar sempre l’administració i esperar que solucioni el problema no em sembla ni el més just ni el més adequat, ni tampoc el més eficient. I si la responsabilitat individual no funciona, només ens deu quedar apel·lar a la nostra responsabilitat col·lectiva i que entre tots siguem capaços i tinguem prou força per transformar aquesta realitat.

En la meva època, els divendres a la tarda a l’escola ens feien fer una mena d’assignatura que es deia «Si us plau». Eren uns quaderns, il·lustrats per Pilarín Bayés, que a través de vinyetes t’ensenyaven que es deia bon dia i gràcies, que no s’agafaven caramels de desconeguts i que els papers no es tiraven a terra. Accions bàsiques de civisme i convivència que ara ens fan més falta que mai, si us plau.