La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i l’exministre del PP García Margallo estan als antípodes polítics respecte de la independència de Catalunya. La primera la desitja amb tanta determinació com el segon la rebutja. Però el principi de l’atracció dels contraris fa que comparteixin diagnosi en dos aspectes importants de la qüestió que els enfronta: les certeses que la via unilateral és l’únic camí possible a la independència, i que aquesta via és qualsevol cosa excepte fàcil, senzilla, amable i agradable. A partir d’aquí arriben les diferències, tant les que es diuen com les que no.

Paluzie ha dit aquesta setmana que «la idea que la unilateralitat no és possible significa que la independència no és possible, perquè si només ho és amb un referèndum acordat vol dir que només ho serà quan ho vulgui l’Estat». Doncs vet aquí el que va dir Margallo el setembre del 2013: «No és possible una altra cosa que no sigui la declaració unilateral, en vistes del que diu la Constitució espanyola», la qual, al seu parer, «té dos articles, i només dos, la resta és literatura». Aquests dos articles són els de la sobirania del poble espanyol i la indissoluble unitat.

Essent ministre, Margallo va afirmar el 2014 allò tan famós que amb la unilateralitat «Catalunya estaria condemnada a vagar per l’espai sense reconeixement internacional» i exclosa de la Unió Europea «pels segles dels segles». Paluzie ha dit aquesta setmana que «una declaració d’independència es guanya si la nova autoritat acaba tenint prou força per ser reconeguda com a tal, i això pot passar per un temps, unes setmanes, uns mesos, d’un determinat caos, un determinat conflicte d’autoritats». Vaja, no és l’eternitat sideral però tampoc és una situació d’amable placidesa. Quina quantitat de caos i de conflicte estan disposats a suportar els dos milions de votants independentistes?

El que no explicava Margallo era una part fonamental del pensament del seu Govern: «Si ho proveu, tampoc no us deixarem». La resta, com ell mateix deia, és literatura.