No eren fitxes de parxís allò que tant li brillava a la punta dels dits. Eren les ungles, arrodonides i llampants, pintades amb els quatre colors plans del conegut joc de taula. Però no és cap joc, això de pintar-se les ungles, sinó una moda i una pràctica que ve de lluny. De l’antiga Grècia, de l’Amèrica dels inques, de Babilònia, de l’Índia i la Xina imperial. Són memorables les ungles d’un robí encès de Nefertiti i Cleòpatra, i també de les artistes de cine de la cartellera dels anys cinquanta. Com van ser-ho, per aquells mateixos temps, les de les mecanògrafes i les telefonistes, a un pas de l’inici de l’expansió democratitzadora actual, en què l’hàbit de la manicura i la pedicura creatives s’ha imposat arreu. Quan, fa alguns anys, van obrir els primers locals dedicats al nail art, pocs s’haurien imaginat l’èxit esclatant que s’ha estès entre persones de totes les edats, condicions i gènere. Des de Johnny Depp a la noieta més anònima del barri més perifèric. I tant hi fa si la persona vesteix formalment com si va vestida d’estar per casa, o amb roba esportiva. Hi ha un disseny per a cadascú i cadascú se sent identificat amb el seu disseny. Hi ha ungles ovalades, afuades, en forma d’ametlla; n’hi ha de mats i de brillants; de color rosa pàl·lid, d’ombra d’albercoc i de pastís de préssec. També n’hi ha de dibuixades. Amb vitralls, formes geomètriques, floretes, llunes i escarabats. D’alguna manera, així com la cara era l’expressió de l’ànima, ara podem dir que les ungles són l’aparador de la nostra personalitat. Una personalitat excèntrica convertida en moda rutinària. Hi ha qui, per desmarcar-se’n, ja comença a fer-se l’original exhibint les taquetes blanques originades per la leuconíquia. L’important és que, maquillades o naturals, sempre ens quedi una punteta d’ungla per rascar-nos la picor.
