Saben per què al cuer d’una cursa ciclista se li diu que és «el fanalet vermell»? Doncs resulta que, antigament, l’últim vagó dels trens portava a la part del darrere un fanalet vermell ben visible per tal que, en arribar a una estació, el revisor comprovés que no s’havia despenjat cap vehicle i tot el comboi continuava unit. En un magnífic documental dirigit per José Larraza, Farolillos rojos, que va estrenar Movistar+ l’any passat, s’explica la picaresca per quedar l’últim de les grans curses per etapes que van protagonitzar corredors com Luigi Malabrocca al Giro d’Itàlia en els anys de la postguerra, i el belga Wim Vansevenant i el basc Iker Flores en els Tours de la primera dècada del segle XXI.

Per increïble que sembli, sovint és més popular el darrer que el segon, fa més diners i obté més notorietat. Però encara és més sorprenent constatar que ser l’últim no és fàcil, sobretot si hi ha més d’un candidat convençut que figurar al capdavall de la classificació és més atractiu que fer-ho una, dues o deu places més amunt, en l’anonimat d’una llarga llista que només venera el campió. Arribats a aquest punt, el rosari d’estratagemes que poden arribar a desplegar els implicats és digne del film més còmic i estripat.

Farolillos rojos és una delícia de documental que ens ensenya també a relativitzar els melodrames associats sovint a la competició. Per sota del legítim desig de victòria i de la tirania del resultat, l’esport ens regala històries fascinants, inesperades, commovedores, hilarants i que mereixen que els dediquem una estona del nostre temps.