Ja sé que ara costa de creure, estimat millennial, però hi va haver un temps, no fa tant, que quan posaves la ràdio, quan baixaves al parc amb radiocasset, quan anaves a la piscina a l’estiu o quan entraves a un «bar musical» (també en dèiem pub), la música que sonava era gairebé sempre en anglès. I la que no era en anglès, la que era en castellà o fins i tot en català, solia ser un calc més o menys encertat d’allò que feien a la meca indiscutible del rock, el pop i qualsevol altra cosa que valgués la pena ser enregistrada, editada i comercialitzada: Anglaterra (i cia). Ja ho deia La Polla Records enfotent-se’n: Que hacen ahora en Londres?

En aquella època si t’agradava la música i t’hi volies dedicar, no era a Barranquilla on creies merèixer haver nascut, sinó a Manchester, no et disfressaves de pandillero de LA, sinó amb allò que trobaves o et portaven de Camden town, i no somiaves amb aparèixer als Grammy latino sinó amb talonejar, ni que fos una sola vegada, els Smiths o els Madness.

No era millor ni pitjor que ara; diferent. I en aquell món diferent hi apareixien grups com Els Pets, que intentaven sonar com aquells fills de la Gran Bretanya que tant ens agradaven però inventant-se lletres que enlloc d’explicar Brixton o Brighton, parlessin de Constantí o del barri de la Sagrada Família de Manresa, on vaig passar tants dies de la meva infància fent, veient i escoltant totes i cada una de les coses que en Gavaldà explica als Genolls pelats. Copiant o imitant l’ska, l’acid jazz, el power pop i fins i tot el soul que arribava de l’altra banda del canal difícilment podien crear un producte gaire innovador o exportable, certament; però és que això els Pets tampoc ho han pretès mai. No han venut mai motos, han fet la música que els agrada, l’han tocat raonablement bé i hi ha posat lletres que parlessin d’ells i de la gent com ells, que en som una colla. Res més, però déu n’hi do.

Quan em vaig comprar el primer disc d’Els Pets, en vinil i al Born12, i vaig córrer a ensenyar-lo als companys que m’esperaven al Quimet, ho vaig fer sobretot perquè eren dels meus, independentistes del morro fort, i quan vaig anar al Zeleste petit a escoltar el seu primer concert a Barcelona va ser pel mateix motiu. A l’entrada, un militant de l’MDT de Sant Andreu em va dir amb mal dissimulada incredulitat que serien els Kortatu catalans. I no, evidentment no ho van ser. On els d’Irun feien un cover de Toots and the Maytals per homenatjar un militant d’ETA escapat de la presó dins un altaveu, Els Pets versionaven els Specials per parlar del seu avi Martí i el seu tros d’avellanes. I és que Els Pets no han fet mai crònica de guerra sinó de la quotidianitat; i és en aquesta quotidianitat, al costat del desamor, els ridículs vitals i les murgues i alegries del dia a dia, on hi introdueixen, com qui no vol la cosa, les reflexions i la crítica social. Fidels sempre al lema dels Stranglers: No more heroes any more.