La tramuntana entra a l’Empordà mentre els talibans entren a Kabul com un esclafit sec. La tramuntana allunya l’onada de calor però fa créixer el risc d’incendi i els talibans escombren el lleu tel de modernitat dels darrers anys mentre fan créixer la certesa que les flames de l’integrisme incineraran els mínims brots de llibertat de les dones, encadenades sense excepció a la burca i a tot el que significa com a presó. El desenllaç ens agafa de sorpresa perquè si vols saber el que passarà has de preguntar a la CIA i esperar justament el contrari, i com a bons especialistes a no veure-les venir van pronosticar que la ocupació talibana del territori, a partir de la sortida de les tropes occidentals, seria un procés de mesos, però ha sigut una passejada de dies per la rendició incondicional de les guarnicions governamentals, poc disposades a jugar-se la vida quan la derrota és segura. Mentre el fantasma de Saigon sobrevola la Casa Blanca, els comentaristes de guàrdia fan el que poden amb dues menes d’aproximacions: per una banda, el lament per la històrica incapacitat occidental d’entendre aquell territori; per l’altra, l’exigència moral i política d’una actuació concertada per evitar que els afganesos, i sobretot les afganeses, «tornin a l’edat mitjana». Totes dues línies de reflexió són perfectament raonables i, a més a més, la certesa de la primera ens ajuda a entendre les dificultats de la segona. Si des de la Gran Bretanya del segle XIX fins els Estats Units del segle XXI, passant per la Unió Soviètica, han estat incapaços de vèncer militarment l’eixam de clans que es maten entre ells però s’ajunten contra les invasions, ¿com pensen que podran canviar des de fora la naturalesa d’un règim teocràtic que compta amb el suport absolut del poderós Pakistan i la complicitat dels veïns russos? ¿El collaran amb aïllaments diplomàtics incomplets i sancions econòmiques? Només cal fixar-se en el veí iranià per saber que no funciona.
