El meu darrer article el vaig dedicar a la gimnàstica artística (aprofitant els jocs de Tòquio), uns jocs que no fas pas gaire temps que han acabat, però l’adéu de Messi ho va aturar tot i per això em sembla que els jocs fa molt i molt temps que van passar. Els separen moltes coses, certament, algunes d’òbvies i sagnants –com el salari–, però del tema dels calers no en parlaré, perquè és molt evident que les diferències salarials en el món de l’esport són immenses i desproporcionades; de fet, passa el mateix que en qualsevol altra feina. Mentre uns cobren bonus (de cinc zeros com a mínim) pels resultats obtinguts, d’altres amb prou feines arribaran als mil euros. O sigui, que el món professional de l’esport no deixa de reflectir les injustícies, les falses aparences del nostre món d’avui.

La Biles i en Messi són ambdós icones, els millors en allò que fan i han trencat motlles. Provenen d’entorns socioecònomics pobres i on l’esport es va convertir en un tub d’escapament una manera d’evadir-se d’una quotidianitat dura i hostil. Mentre la Simone va començar als 6 anys a fer cabrioles dins d’un gimnàs en Leo jugava a futbol tantes hores com podia. Dues criatures que, senzillament, s’ho passaven bé fent un esport i que tenien la sort (o desgràcia) de tenir un talent, unes aptituds especials i una força mental per afrontar els reptes que els anaven apareixent. A poc a poc, aquestes dues persones s’aniran convertint de manera gradual en coses, en un tros de carn d’un valor incalculable el qual directius, federacions, clubs, mitjans de comunicació i el públic en general anem convertint en estrelles i les deshumanitzem. De la Biles esperem que no falli mai, que aquell triple salt impossible el clavi, que faci els exercicis de màxima dificultat, i del Messi, que marqui totes les faltes, que no falli cap penal. Però són persones, sí, sí, de veritat que ho són, i és clar, fallen s’equivoquen, exterioritzen pors i inseguretats, tristesa i això provoca un xoc col·lectiu: com pot ser que la Biles no estigui preparada per afrontar uns jocs olímpics?, com pot ser que el Messi ara fa uns mesos digués que volia marxar del Barça perquè estava trist? (amb el que cobra, què s’ha pensat?)

En aquests darrers Jocs el que Simone Biles va expressar davant la premsa no es pot dir millor ni de manera més clara: no era feliç fent gimnàstica, no sabia per a qui o per a què la feia. Quina idea tan senzilla, però a la vegada que difícil d’explicitar. La icona, la màquina perfecta de l’esport ens recordava a tothom que és una persona que sent, pateix i que vol recuperar el control sobre la seva vida. Però malgrat aquestes paraules no va desaparèixer del mapa. Va ser cada dia de la competició al costat de les seves companyes, del seu equip, abraçant-les i esperonant-les i sí, en el darrer dia, va tornar a competir. No sé si ho va fer perquè sap que eren els seus darrers jocs i volia acomiadar-se’n o bé perquè tenia la necessitat de competir contra ella mateixa (quan ja ho has guanyat tot, de vegades el pitjor rival pot ser una mateixa).

En Messi finalment ha marxat del Barça i va dir adéu en una roda de premsa molt sentida i que va emocionar moltíssima gent. Llàstima que la maquinària econòmica que hi ha al seu voltant fa difícil donar-li la credibilitat que a ben segur milers de culers voldrien donar-li. Perquè jo, com tant i tants d’altres, em pregunto: si aquest adéu va ser tan sobtat, com pot ser que el seu nou equip ja tingués a punt les camisetes amb el número 30? Ai, el mercat té aquestes coses, ens venen fum. Potser en Messi hauria de passar alguna tarda amb la Simone perquè recordés de nou que no és un tros de carn. La Simone ho té clar i lluitarà per aconseguir-ho, n’estic convençuda. Estic amb tu, Simone.